Conillet de Pasqua

Avui és Diumenge de Pasqua. A més de les celebracions religioses, una tradició d'aquest dia aquí, a l'igual que en altres països, és el Conillet de Pasqua. El Conillet passa la nit de dissabte a diumenge per les cases i amaga ous i figures de xocolata que, l'endemà al matí, els nens han de buscar per poder menjar-se'ls. En alguns països on no fa tan fred s'amaguen els ous a l'exterior però aquí ens han dit que no és massa habitual, malgrat aquest any tenim unes temperatures prou agradables. La fotografia superior dreta mostra les manualitats que han fet els nostres fills a escola per aquestes festes: gallines plenes d'ous de xocolata i un ou dur pintat. Pel que fa a la mona, aquí no és típica però sí que es preparen pastissos de Pasqua. Ara bé, el que abunda, sobretot, són les figures de xocolata que n'hi ha de molts tipus diferents, ja siguin petites, grans o molt grans, com uns conills que feien aproximadament un metre de llarg i que us mostrem en la fotografia dreta inferior. A casa ha vingut el Conillet i, malgrat aquest any ens hem quedat sense tortell de Rams i bunyols, avui sí que menjarem la mona casolana de la fotografia de l'esquerra. Bona Pasqua a tots!

Mont Mégantic

Avui hem pujat al Mont Mégantic, de 1105 m d'alçada i situat al Parc Nacional del Mont Megántic, a uns 75 km de Sherbrooke. Volíem veure el paisatge de la zona situada més al sudest del Quebec ara que encara hi ha neu. I és que, a diferència d'on vivim, a la zona de Mont-Mégantic hi ha habitualment molta més neu i, a més a més, encara no s'ha fos. Hem aprofitat també que, fins demà, el Parc ofereix un servei de transport amb un tot terreny fins al cim del Mont-Megántic. Un cop allà, molta gent el que fa és fer el descens amb raquetes per un camí de 5 km que salva un desnivell d'uns 350 metres i que se sol fer en 2 hores i mitja. Però com que nosaltres anàvem amb nens, no ens hem atrevit a baixar per aquest camí i hem tornat amb el transport. Dalt del cim la vista era espectacular, com podeu veure en les fotografies superiors (val la pena que hi cliqueu a sobre i així podreu veure la vista ampliada). A més, tots els arbres estaven carregats de neu glaçada, tot i que no tanta com fa uns dies. Els arbres que hi al cim són bàsicament coníferes capaces de resisitir els -90ºC de sensació als quals es pot arribar en ple hivern al cim quan bufen vents de 65 km/h. Com a curiositat, aquests arbres plens de neu reben el nom popular de fantasmes. Doncs bé, el camí de baixada va passant per un bosc ple d'aquests fantasmes. N'hem fet un petit tros i realment era espectacular. Al cim també hi havia algun exemplar de Perisoreus canadensis, un tipus de gaig de la família dels còrvids capaç de viure en aquests boscos. El podeu veure a la punta de l'arbre que hi ha en primer pla a la fotografia superior dreta on també es pot veure, al fons, el llac Megántic glaçat. Al cim del Mont-Megántic també hi ha dos observatoris astronòmics: un per a recerca i que és un dels millors d'Amèrica del Nord (podeu veure'n un detall de l'exterior en la fotografia inferior dreta) i un altre de popular per als afeccionats. Ja de baixada, volíem fer algun dels senders que hi ha per caminar-hi amb raquetes o grampons. Com que ja no quedavan grampons per llogar i els camins eren força practicables, hem caminat sense raquetes ni granpons per un camí més adequat per als nens, de només 2.5 km i sense tant de desnivell. Falta veure les sorpreses que ens té reservades la metereologia, però probablement sigui de les darreres activitats que podrem fer amb neu al Quebec ja que portem força dies amb temperatures positives i la neu es va fonent ràpidament.

Papallones en llibertat

Avui ens hem arribat a Mont-real i, entre altres coses, hem tornat a visitar el Jardí Botànic, ja que hi havia una sala on, a més de les plantes, hi havia una exposició - molt concorreguda, per cert - de papallones en llibertat (papillons en liberté). Aquesta mostra està oberta al públic des de mitjans de febrer fins a finals d'abril. Realment hi havia moltíssimes papallones, de tots tipus i colors, diürnes i nocturnes i de tot el món. Les papallones volaven lliurement per la sala i, en algunes ocasions, fins i tot, es paraven a sobre d'alguns dels visitants. Ens ha recordat el Butterfly Park que hi ha a Empuriabrava.  La papallona estrella, sobre la qual hi havia diferents activitats organitzades per animar la visita, és la papallona monarca, aprofitant que al cinema IMAX del Centre de Ciències de Mont-real exhibeixen una pel·lícula en 3D que vam anar a veure fa uns dies. En la fotografia esquerra inferior es poden veure dues papallones monarca (Danaus plexippus) i una leuconé o de paper d'arròs (Idea leucone), que també es pot veure en la fotografia superior esquerra juntament amb la morpho blava (Morpho heleor). A les fotografies de la dreta es pot veure la papallona escarlata (Papilio rumanzovia) a la part superior i la papallona de banda esmeralda (Papilio palinurus) a l'inferior. Aquesta exposició és una bona ocasió per veure papallones vives, de tots tipus i procedències, en poca estona.

Substitut dels bunyols

Aquesta Setmana Santa ens quedarem sense menjar bunyols, primer perquè aquí no en fan i, segon, perquè tampoc hem intentat de fer-los. Hem trobat, però, un substitut per als bunyols: uns dònuts (que al Quebec anomenen beignes i a França beignets) que són una mica més petits del que és habitual, el que fa que s'assemblin exteriorment (però no de gust, que consti) als bunyols. Us els mostrem en la fotografia. Els beignes estan fets amb farina, sucre, llet, aigua, oli vegetal (ja que aquí no fan servir normalment l'oli d'oliva), ous, llevat i bicarbonat. Els que hem comprat, elaborats per una pastisseria local, estan fets, a més, amb xarop d'erable. Com ja us vam comentar ahir, precisament ara ens trobem en l'època en què es recull la saba de l'erable amb la que s'elabora aquest xarop, que és l'aliment estrella del Quebec.

Dinar a base de xarop d'erable

Avui, a la feina, hi ha hagut un dinar a base de xarop d'erable, conegut com dinar de Cabane à Sucre. Entre el mes de març i principis d'abril és l'època en què es recol·lecta la saba de l'erable dels arbres per fer-ne xarop d'erable. De fet, això indica que s'està acabant l'hivern i comença la primavera i, antigament, era una festa molt celebrada ja que implicava que es podia canviar una mica l'alimentació de l'hivern, bastant monòtona i basada principalment en tubercles. El menú consistia en crudités, sopa de pèsols, cansalada virada a la brasa (Oreilles de Crisse), carn de porc de la zona del pernil, fesols, truita de xarop d'erable, salsitxes enrotllades amb cansalada, patates i pa amb mantega. Tots els plats tenien el xarop d'erable com a ingredient, però, a més un cop servits, calia tirar un raig d'aquest xarop per sobre per endolcir encara més! A continuació, hi havia tres tipus de postres diferents, elaborats també amb xarop d'erable (crep, tartaleta d'erable i un pastís recobert de salsa d'erable). I per acabar, no podia faltar la tira d'erable sobre la neu. El menjar era molt bo, tot i que excessivament dolç per al nostre gust.

Període de desglaç a les carreteres

Al Quebec, a l'hivern, el sòl queda glaçat fins a profunditats d'entre 1 i 3 metres durant períodes que oscil·len entre 3 o 4 mesos, depenent del fred que faci. Aquest fet, juntament amb les variacions de temperatura i humitat que es van produint, afecta considerablement l'estat de les carreteres. A la primavera, quan pugen les temperatures i es produeix el desglaç del terreny, l'acumulació d'aigua que es genera disminueix la resistència de les diferents capes de materials que constitueixen el ferm de la carretera. S'ha comprovat que si, durant el període de desgel, un camió circula amb un excés de pes del 25% genera un 150% més de danys sobre la calçada que durant la resta de l'any. Per aquest motiu, la reglamentació vigent obliga a que durant un període de 2 mesos, entre març i maig (que té diferents dates d'inici i de fi en funció de la zona del Quebec ja que el desglaç hi va més o menys avançat), els camions han de reduir la càrrega transportada. Afortundament per a nosaltres, aquesta normativa no és d'aplicació als cotxes. En tot aquest temps s'incrementen els avisos amb plafons informatius com els que us mostrem i les inspeccions del pes dels camions. I si algú no compleix la normativa, a més de la corresponent multa, li fan descarregar l'excés de pes. Com que totes aquestes mesures no eviten que les carreteres quedin força malmeses després de l'hivern, ben aviat començaran a proliferar les obres de reparació de les diferents vies de circulació. 

Esquí amb estel al Llac Memphrémagog

Ahir, quan tornàvem de caminar amb raquetes pels camins del linx i de l'òliba, al Parc Nacional del Mont-Orford, ens vam aturar a la Platja dels Cantons de la ciutat de Magog. En aquesta platja del Llac Memphrémagog ens hi havíem banyat l'estiu passat. En aquesta ocasió, volíem passejar una mica sobre un llac glaçat. Allà, ens va sorprendre veure, a més d'algun pescador,  diverses persones que estaven practicant esquí amb estel, una de les quals la podeu veure en la fotografia. L'esquí amb estel (conegut també amb el seu nom anglès de kiteski), juntament amb el surf de neu amb estel (o snowkite, tot i que aquest darrer terme s'utilitza també per a l'esquí amb estel) són activitats la pràctica de les quals es va estenent. De fet, són la versió hivernal del surf d'estel (també conegut com kitesurf o kiteboard) que es pot veure en algunes platges de Catalunya. Ja sigui amb esquís o amb planxa de neu, l'estel que s'utilitza pot ser més petit, ja que només ha d'ajudar a lliscar per la neu o el gel. Hi ha força gent que fa esquí amb estel en llacs gelats però n'hi ha d'altra que és capaç de practicar-lo a la muntanya. Nosaltres, de moment, només en som espectadors.

Camins del Linx i de l'Òliba

Avui és diumenge de Rams però no hem trobat (cosa que no vol dir que no ho facin) ni que venguessin palmes, ni que les beneïssin enlloc, ni que hi haguessin tortells de Rams. Per tant, hem passat un diumenge de Rams ben diferent de com el passaríem a Catalunya. Com que estava previst que avui el dia aguantaria ja que hi havia d'haver núvols i alguna ullada de sol, amb temperatures entre 0 i 2ºC i encara queda neu després de la darrera tempesta, hem tornat al Parc Nacional del Mont-Orford a fer una caminada amb raquetes de neu. Aquesta vegada, a diferència de l'anterior, hem fet un tram del Camí del Linx (Sentier du Lynx) que recorre la zona a l'est de l'Estany de les Cireres (Étang aux Cérises) fins arribar a un refugi que s'anomena la Cabana de Sucre (Cabane-à-Sucre). Entre anar i tornar, són uns 4.5 km de camí que recorre bàsicament boscos d'erables. El camí va pujant i baixant per petits  turonets i va travessant rierols que ja es comencen a desglaçar, com us mostrem en la fotografia superior.

Quan tornàvem, ens hem dividit i un de nosaltres (sense nens) ha fet el Camí de l'Oliba (Sentier de la Chouette, en francès), de només 3 km però amb pendents molt més forts. Seguint aquest camí es pot contemplar algunes boniques panoràmiques, com la que us ensenyem en la segona fotografia, en la que es veu l'Estany de les Cireres - que encara està glaçat -, el Turó dels Pins (Colline des Pins) - al que vam pujar en l'anterior excursió amb raquetes per aquest mateix Parc - i, darrere, el  Mont Calb (Mont-Chauve), el qual, amb els seus 559 m d'alçada, domina, majestuós, tot el Parc. 

Fem figures de neu

L'hivern sembla que no vol acabar de marxar i tot avui han anat caient flocs de neu encara que no han agafat gens. Com que encara hi ha força neu degut a la tempesta de neu d'aquesta setmana - tot i que se n'ha fos molta -, avui hem aprofitat per fer algunes figures de neu al jardí que tenim a la casa on vivim. Quan feia molt més fred, la neu era molt polsosa i amb prou feines es podia fer un ninot de neu. Ara, però, amb temperatures entre -3 i 0ªC, la neu és més humida i és bastant més fàcil fer ninots de neu i figures. Avui ho hem estat provant i us mostrem les nostres creacions: una balena i un cargol. No tenim el nivell dels escultors de neu, però en comencem a saber una miqueta. Només ens falta més pràctica. Llàstima que, d'ara endavant, no s'esperen grans nevades i sembla que no tindrem gaires més ocasions per perfeccionar la tècnica.

Campanya de consum de fruita i verdura

Del 18 al 22 de març se celebra el Défi moi j'croque que és una campanya per promocionar el consum de fruita i verdura entre els escolars. La campanya l'organitza el Réseau du sport étudiant du Québec i cal que les escoles que hi vulguin participar s'hi inscriguin. Aquest any hi participen 895 escoles de primària del Quebec, amb uns 250.000 nens implicats. L'objectiu és que durant aquests 5 dies els nens mengin 5 fruites o verdures per dia tot divertint-se. Als nens se'ls dóna un passaport com el de la fotografia superior en el que cal pintar uns requadres amb el color de la fruita i/o verdura que consumeixen. Una vegada completat, els pares hem de signar el passaport, que s'ha de retornar a l'escola un cop finalitzada la campanya. A l'escola dels nostres fills, per animar la campanya, han fixat un color per dia, en el que els nens han de portar roba d'aquest color i, si pot ser, per esmorzar, alguna fruita o verdura també del color del dia. Ara bé, l'escola també proporciona fruita i/o verdura del color del dia als nens. A més, els nens han hagut d'omplir una fitxa com la de la fotografia inferior en la que havien de dibuixar una fruita o verdura del seu color (cada un dels grups de nens formats per a participar en les diferents activitats escolars al llarg del curs està associat a un color), posar-hi el nom i, aprofitant que aquest any els Jocs d'Estiu de Canadà se celebren a Sherbrooke, posar-hi el nom d'un esport que comenci amb la lletra de la fruita/verdura escollida. Amb totes les fitxes han emplenat un plafó al menjador de l'escola. Com podeu veure, tant a les escoles de Catalunya com al Quebec, es fan campanyes per promocionar una alimentació sana des de petits.

Pesca sobre gel al Port Vell de Mont-real

Dissabte passat, després de visitar el Centre de Ciències de Mont-real, vam passejar una mica pel Port Vell de la ciutat ja que està al allà mateix. Al moll de la Torre de Rellotge ens va sorprendre trobar-hi una àrea reservada per a la pesca sobre gel. Podeu veure una visió general en la primera fotografia i alguns pescadors en acció en la segona. Per poder pescar, a més de pagar l'entrada corresponent, s'ha de disposar de llicència de pesca (que es pot adquirir allà mateix). Si no es vol estar tant a la intempèrie, també es pot llogar un tendal. De tota manera, repartides per la zona, hi vam veure un parell de fogueres per ajudar a entrar en calor. I si això no fos suficient, hi ha bar i restaurant. Com que aquí tot està ben organitzat i reglamentat, està fixat què es pot pescar i en quina quantitat. Així, s'hi poden pescar rèmols (tants com es pugui), lucioperques (si mesuren entre 37 i 53 centímetres i amb un màxim de 3 per persona), perques (màxim 10, sense límit de mida) i lluços de riu (només 1 per persona). En el cas que es pesquin esturions, lucis masquinongis i peixos gats, cal retornar-los a l'aigua. La veritat és que, tenint en compte el temps que feia dissabte (amb temperatures de -9ºC i un ventet humit que venia del riu Saint-Laurent i que ho refredava tot encara més), s'havien de tenir moltes ganes per estar-hi pescant.

Paisatge l'endemà de la tempesta

Després de la tempesta ve la calma i sembla que entrarem a la primavera amb neu, però tranquils metereològicament parlant, almenys de moment. Tot i que aquest matí encara ha nevat una miqueta, no ho ha fet amb la intensitat d'ahir. En total, la tempesta ha deixat entre 25 i 30 cm de neu, gairebé 10 cm menys del que s'esperava i, segons la gent d'aquí, un gruix no gaire important. Els gruixos han estat una mica més grans en alguna zona on el vent hi ha acumulat més neu. Avui, la ciutat presentava l'aspecte nevat que podeu veure en les tres fotografies que hem seleccionat. Els nens han fet una gran exclamació d'alegria quan han vist la quantitat de neu que hi havia al pati de l'escola i, malgrat han pogut jugar-hi totes les hores de pati, quan hem arribat a casa la temptació ha estat massa gran i hem hagut de tornar a sortir a gaudir una mica més de la neu. I, si la quantitat de neu a la roba és proporcional a la quantitat de diversió, ja podeu veure que ens ho hem passat molt bé!

Tempesta de neu

Avui tenim tempesta de neu. De moment, han caigut una vintena de centímetres de neu S'espera que entre aquesta tarda i demà al matí en caiguin una desena més. A més, fa una mica de vent, amb ratxes de fins a 45 km/h. Es tracta de la segona tempesta de neu més important de la temporada. La primera va ser entre Nadal i Cap d'Any, i no la vam viure ja que va coincidir que érem a Nova York. La tempesta d'ara, però, ens ha enganxat de ple. Degut a les previsions metereològiques i a les condicions de circulació dolentes, avui les escoles de la regió de l'Estrie - on vivim nosaltres - no han obert. Veurem si demà obren! És la primera vegada, des que hem arribat, que han de tancar les escoles degut a les condicions metereològiques adverses. De fet, hem tingut sort, ja que això acostuma a passar dues o tres vegades per temporada. Quant a la feina, si fa mal temps, deixen a criteri del treballador si pot anar a treballar o no, sempre i quan n'informi al seu cap i aquest hi estigui d'acord. Com que teníem coses previstes, i, si s'anava amb cura, es podia circular bé, avui ens hem dividit i un ha anat a treballar i l'altre s'ha quedat a casa amb els nens. Us mostrem una imatge de com estava el carrer de casa a primera hora de la tarda i també del gruix de neu acumulat al cotxe quan el netejàvem a la sortida de la feina.

La setmana passada semblava que començaríem la primavera sense neu ja que van pujar les temperatures i se'n va fondre molta, però la començarem amb uns gruixos de neu considerables, dels més grans de tota la temporada. I és que, tal com diu la premsa local, a les portes de la primavera, l'hivern encara no ha dit la darrera paraula!

Varietat de colors

Tomàquets i pastanagues de tots colors, com els de les fotografies, així com pebrots vermells, verds, grocs i taronges, coliflors blanques o taronges i mongetes tendres rodones verdes o grogues, entre d'altres, són exemples de la varietat de colors que tenen les hortalisses que es venen al Quebec. Tot i que en el nostre país en podem trobar algunes vegades, aquí és molt habitual. A més, hi ha una quantitat important de diferents tubercles semblants als raves, també de tots colors, que no havíem vist mai abans i que no sabem ni què són, ni com es diuen, ni com es cuinen. Es veu que aquest producte és molt habitual perquè, antigament, era un dels pocs vegetals que es podien cultivar a l'hivern ja que suportaven les gelades i, a diferència d'ara, abans calia viure bàsicament del que es produïa i adaptar-se molt més al medi que en l'actualitat. Això, almenys, pel que fa als aliments en els països anomenats desenvolupats, actualment no és tant important, perquè es poden trobar tot tipus de productes (coneguts o desconeguts) totes les èpoques de l'any, provinents d'arreu del món. Ara bé, tot i la gran varietat de colors, trobem que, en general, aquestes hortalisses no tenen molt sabor. I és que no hi ha res com el que es menja directament de l'hort!

Desfilada de Sant Patrici de Richmond

Avui és el dia de Sant Patrici o Saint Patrick's Day, patró d'Irlanda, en què es commemora l'arribada del cristianisme en aquest país. Diuen que Sant Patrici, per explicar la Santíssima Trinitat, va fer servir un trèvol de 3 fulles i, per això, aquest és un dels símbols de la festa, igual que els barrets molt grossos de color verd (el color d'Irlanda) i en Leprechaun (el follet barbut i pèlroig que és un altre dels símbols irlandesos). A a més d'Irlanda en molts altres països es fan desfilades en honor a Sant Patrici, segurament perquè, antigament hi devia haver un nombre important d'irlandesos i es va establir com a tradició. Nosaltres hem anat a la 136a edició de la desfilada que feien a Richmond, un poble situat a uns 40 km al nordoest de Sherbrooke, i en el que un 20% dels seus habitants són d'ascendència irlandesa. La desfilada de Richmond, diuen, és la segona més important del Quebec, després de la de Mont-real. Han desfilat cavalls, tractors antics, quads i, fins i tot, formigoneres. Això sí, tots portaven més o menys detalls de color verd i símbols d'aquesta diada. Nosaltres hi hem trobat a faltar una mica més de música,  tot i que hi havia un parell de bandes i alguns grups portaven música cèltica de fons. L'any passat, la gent va poder assistir a la desfilada amb màniga curta, però aquest any tothom anava ben abrigat perquè estàvem a -9ºC que, tenint en compte el vent que feia, equivalien a una temperatura de sensació de -17ºC. Tot i això hi havia força gent a veure la desfilada. Ara, alguns afortunats que han pogut aparcar a primera línia, la veien des de dins el cotxe i així s'estalvien passar fred. No hi ha com ser pràctic!

Centre de Ciències de Mont-real

Avui hem anat al Centre de Ciències de Mont-real, el qual està ubicat al Port Vell de Mont-real i que es va inaugurar l'any 2000. El Centre de Ciències de Mont-real és un museu amb exposicions interactives de ciència i tecnologia i que, a més, té un cinema IMAX. Hem passat la major part del temps visitant les exposicions Ciència 26 (en la que hi ha 26 zones en les que es pot experimentar sobre 26 conceptes científics i tècnics diferents com l'acústica, el magnetisme, l'electricitat, la densitat, l'òptica, l'animació, la resistència de materials, la hidràulica, la termometria o la robòtica, entre d'altres) , Clic! (una zona per a nens entre 4 i 7 anys en les que poden fer construccions, generar colors o fer diferents figures en una pantalla, com us mostrem en la imatge inferior) i idTV (en la que es pot realitzar i muntar un reportatge televisiu sobre uns temes que et proposen). No hem visitat l'exposició Missió Gaia perquè bàsicament  és un joc interactiu de preguntes i respostes que, tot i ser molt interessant, no era adequat per l'edat dels nostres fills. El museu també compta amb exposicions temporals, però hem tingut la mala sort que les que hi havia van finalitzar a primers de setmana i ara estan muntant les noves mostres que començaran en un parell de setmanes. Per acabar-ho de rematar, acompanyats d'una catalana que està temporalment a Mont-real, hem anat a veure una pel·lícula IMAX sobre la migració que fa la papallona monarca des del Canadà fins a Mèxic i que és una de les més llargues de tot el món.

Transport hivernal per a nens

Una de les maneres de transportar els nens ara a l'hivern, quan hi ha neu, a més del cotxet, és mitjançant un trineu que els pares estiren, ja sigui mentre caminen a peu o amb raquetes, patinen sobre gel o fan esquí de fons. N'hem vist de tot tipus: més o menys llargs, amb baranes o sense, tapats o descoberts, o bé tipus moto de neu, entre d'altres. Als nens sembla que els agrada ja que fins i tot els més petits s'hi estiren i s'hi adormen. Amb el trineu s'eviten els inconvenients del cotxet perquè, amb la neu, costa de circular-hi perquè les rodes es bloquegen. Un altre avantatge és que si, mentre es camina s'arriba a algun lloc on hi ha prou pendent, els nens poden aprofitar per fer una mica de baixada amb trineu. A més, si els pares volen practicar algun esport, ho poden fer, sempre que estiguin prou preparats físicament per arrossegar el "trineu" amb els nens a dins. I és que cal adaptar-se al medi ja que això facilita la vida!

Setmana quebequesa de la discapacitat intel·lectual

Aquesta setmana se celebra la 25a edició de la Setmana Quebequesa de la Discapacitat Intel·lectual, enguany sota el lema "Comme on se ressemble" (Com se'ns assembla). El que es pretén és emfatitzar que les persones amb deficiències intel·lectuals són persones com qualsevol altra per deixar de banda els prejudicis existents i anar cap a una societat més tolerant, respectuosa, inclusiva i oberta. A les escoles, en les que es procura integrar aquest col·lectiu sempre que sigui possible, igual que passa a Catalunya, s'hi fa ressò d'aquesta setmana de sensibilització, que es complementa amb diferents activitats arreu de tot el Quebec i amb una major presència mediàtica d'aquest col·lectiu.

Policies i bombers es fan propers

Al Quebec, els diferents cossos de seguretat i protecció fan diverses actuacions per apropar-se als nens, normalment aprofitant esdeveniments en els que hi ha públic infantil. Així, el dia que vam anar a provar les motos de neu, hi havia dues mascotes de la policia. Una, en Polion, és de la policia local de Sherbroke i va de color blau marí. L'altra, en Polixe, és de la policia provincial del Quebec i va vestida com els agents d'aquest altre cos, de color verd caqui. Cada ninot anava acompanyat per un oficial de policia de veritat. L'objectiu era fer passar una bona estona als nens ja que juguen una mica amb ells i mostrar-los que els policies són propers i no cal tenir-los por. A més, els policies acompanyants i alguns voluntaris repartien uns quaderns amb consells de seguretat i diferents dibuixos perquè els nens els pintessin. Aquesta política d'aproximació no es limita a les mascotes. Per exemple, en la nit d'Halloween, també hi havia alguns cotxes de policia que repartien caramels per als nens. I en la desfilada del Pare Noel, com ja havíem comentat, hi participava també un cotxe patrulla, on el conductor, un policia, duia un gorro de Pare Noel mentre que altres policies que anaven caminant per la rua repartien barrets de policia de paper als nens. Tot un detall!

Igual que la policia, els bombers també miren d'apropar-se als més menuts, però no hem vist que tinguin mascota. A banda de desfilar també a la rua del Pare Noel, durant el Carnaval de Sherbrooke hi havia un camió de bombers al que els nens hi podien pujar i un bomber els explicava el material que tenien i contestava les preguntes que li feien. A més, els deixava emprovar el casc de bombers, cosa que tenia molt d'èxit. Els nostres tres fills no van voler perdre-s'ho ja que els agraden molt els bombers i perquè encara se'n recorden del dia que van venir a casa perquè ens va sonar l'alarma d'incendis per un excés de fum mentre cuinavem. Només es van queixar que no els van deixar engegar ni els llums ni la sirena.

Parc de les cascades de la Chaudière

Divendres passat, quan tornàvem de visitar el Museu de la Civilització de la ciutat de Quebec, ens vam aturar al Parc de les cascades de la Chaudière, a la població de Lévis, a la riba est del riu Saint-Laurent. Aquestes cascades tenen una alçada de 35 metres i estan pràcticament al final del curs del riu Chaudière, abans que desemboqui al riu Saint-Laurent. El nom Chaudière (caldera) ve perquè quan l'aigua d'aquest riu força cabalós (el cabal mitjà és de 130 metres cúbics per segon) hi cau, els esquitxos que hi ha fan que sembli que hi hagi una caldera. De tota manera, com podeu veure a la fotografia, no vam poder veure aquest efecte perquè les cascades estaven gairebé del tot glaçades ja que només en una part hi rajava una mica d'aigua. Nosaltres hi vam passejar una mica i ens vam arribar fins a un pont que està suspès a 23 m d'alçada i que té 113 metres de llarg, des d'on hi havia una bona panoràmica, únicament trencada per la central hidroelèctrica que hi ha al costat i que es va acabar  de reconstruir el 1998 ja que l'anterior va quedar molt danyada per una gran crescuda del riu que es va produir l'any 1970.

Illa d'Orleans

Divendres passat, aprofitant que està a costat de la ciutat de Quebec, ens vam arribar a l'illa d'Orleans, que té 32 km de llarg i 8 km d'ample i està situada al riu Saint-Laurent. Al nordest de l'illa es comença a barrejar aigua dolça i salada perquè hi ha el límit entre el riu Saint-Laurent i el seu estuari, que és el més gran del món. Tot i que  Jacques Cartier, el descobridor de Quebec, la va batejar inicialment el 1535 com a illa de Baccus degut al gran nombre de vinyes que hi havia, l'any següent la va rebatejar com a illa d'Orleans en honor del duc d'Orleans (posteriorment el rei Enric II de França), fill de l'aleshores regnant Francesc I de França. L'illa d'Orleans va ser un dels primers llocs poblats pels colons francesos, motiu pel qual encara hi ha força vestigis de la Nova França. Aquesta pintoresca illa compta normalment amb uns 7000 habitants i les seves principals activitats són l'agricultura i el turisme, el que fa que a l'estiu dobli la població. En la primera fotografia, presa des de la vila de Sainte-Pétronille, situada a l'extrem sud, es pot veure (ho veureu més bé si hi cliqueu a sobre ja que es farà més gran) el riu Saint-Laurent glaçat, la cascada Montmorency i el pont d'accés a l'illa, inaugurat l'any 1935. En la segona fotografia us mostrem una vista de Saint-Jean, presa des del moll que hi ha en aquesta població del centre-est de l'illa. A nosaltres ens agrada recórrer l'illa amb la carretera que segueix l'antic Chemin Royal i que en 67 km dóna la volta a l'illa. Aquesta ruta l'hem feta tant a l'estiu, com a la tardor i ara a l'hivern i sempre ha valgut la pena.

Trineus sobre gel a la Terrasse Dufferin

Un dels llocs més turístics de la ciutat de Quebec és la Terrasse Dufferin - anomenada així en honor del governador 

del Canadà lord Dufferin, qui es va distingir per promoure la conservació del caràcter històric de la ciutat - és un passeig elevat que permet veure una part de la ciutat baixa (Basse-Ville) de Quebec i també bona part del riu Saint-Laurent. La Terrasse Dufferin continua per la Promenade des Goveurneurs,  un passegi bona part del qual està suspès sobre un penyasegat i que, a més, té 310 graons, fins a la Ciutadella i les Planes d'Abraham, que és on l'any 1579 es va produir la derrota de l'exèrcit francès davant del britànic. A més de les espectaculars vistes que hi ha en tot aquest llarg passeig, ens va sorprendre que ara a l'hivern, a la Terrasse Dufferin, hi ha una pista de 250 metres de llarg per lliscar amb trineu sobre el gel. De fet, hi ha tres carrils i es fa una competició a veure qui arriba abans al final, situat al costat de l'hotel Châteu Frontenac, l'edifici emblemàtic de la ciutat que podeu veure a la segona fotografia. Aquesta pista es va inaugurar l'any 1884 i, després de tancar-se l'any 1981, es va reobrir l'any 1992. Diuen que s'hi poden assolir velocitats de fins a 70 km/h, cosa que és ben possible perquè vam veure com al final del recorregut (que no és més que una muntanyeta de neu) molts dels trineus sortien disparats i anaven a parar al bell mig del passeig. El que està clar és que al Quebec, amb qualsevol terreny amb pendent i amb neu o gel, tenen molt clar com es poden divertir. 

Patinatge a la pista refrigerada del Marché de la Gare

Aquest matí hem anat a la pista de patinatge sobre gel del Marché de la Gare, a la riba est del Llac de les Nacions de Sherbrooke. Aquesta pista, que es va inaugurar el dia 22 de novembre, quan es van encendre els llums de l'arbre de Nadal, es manté glaçada artificialment quan convé. Demà, 10 de març, dia en el que al Canadà ens tocarà avançar 1 hora els rellotges i en el que entrarem a l'horari d'estiu, serà el darrer dia que la pista estarà en funcionament. Per tant, com que encara no hi havíem anat, hem decidit patinar-hi abans no fos massa tard. Probablement, aquesta serà la darrera oportunitat que tindrem aquest any de patinar sobre gel a l'exterior perquè, des de fa un parell de setmanes, les temperatures són més suaus (el que aquí en diuen temps doux), amb màximes sovint positives (entre 1 i 5ºC), cosa que ha fet que cada vegada que volíem anar a patinar a qualsevol de les pistes de gel que hi ha als parcs i que no estan refrigerades externament, no ho poguessim fer perquè el gel no estava en condicions. Tot plegat ens indica que, mica a mica, l'hivern ens va deixant i que aviat vindrà la primavera. La veritat és que, amb la quantitat de coses que es poden fer amb la neu i el gel, no ens hem avorrit gens. Per això no ens importaria que l'hivern durés una mica més, sempre i quan no fes un fred excessiu com quan hi va haver l'onada de fred.