Transport escolar

El transport escolar és tota una institució a Amèrica del Nord, amb els seus característics autobusos grocs. Al Quebec, però, porten la inscripció Écoliers, en francès, en comptes de l'anglesa School Bus.

Qualsevol estudiant que vagi a l'escola pública té dret a fer servir gratuïtament el servei d'autobusos escolars, sempre i quan vagi a l'escola que li pertoca i visqui a més de 0,8 km de l'escola en el cas dels estudiants de maternelle o kindergarden, d'1,6 km els de primària i 1,8 km els de secundària. Aquest barems canvien lleugerament segons la comissió escolar de cada zona. En el nostre cas, tot i que podríem utilitzar aquest transport, portem directament els nens a l'escola ja que hi passem per davant per anar a treballar.

A primera hora del matí i quan acaben les classes, per la ciutat circulen multitud d'autobusos escolars per transportar tots els estudiants de les escoles primàries i secundàries. Quan aquests autobusos s'aturen  per carregar o descarregar estudiants, està prohibit avançar-los per evitar qualsevol accident. A més, els nens han de seguir una sèrie de normes per garantir la màxima seguretat durant el transport, i quan pugen i baixen de l'autobus. També, per als nens que no agafen l'autobus i van a peu, aprop de les escoles hi ha sempre voluntaris, que majoritàriament semblen jubilats, per aturar els cotxes si han de creuar el carrer.

A la sortida de l'escola els nens ja surten agrupats segons l'autobus que els toca agafar. Prop de l'escola hi ha les diferents parades de tots els autobusos que surten d'allí. Els autobusos fan la seva ruta i s'aturen a les parades que tenen assignades. De fet, al darrere hi ha tot un treball de logística, ja que la distància màxima que poden caminar els nens des de la parada d'autobus fins a casa també està marcada per la normativa d'autobusos (0,25 km per a maternelle, 1,0 km per a primària i 1,6 km a per secundària). 

Recordatori de les eleccions

Ens ha sorprès que arribés a la bústia de la casa on vivim una carta dirigida als electors que hi poden haver a la nostra adreça recordant que dimarts vinent, 4 de setembre, hi ha eleccions a l'Assemblea Nacional, el Parlament de Quebec.

A la part de davant hi ha la informació bàsica (circumscripció electoral, mesa electoral i adreça, horari i documentació a portar). Per darrere, hi ha la relació, en rigorós ordre alfabètic, dels candidats que es presenten per a ser escollits diputats de la nostra zona.

És l'única carta que hem rebut a la bústia. No hem trobat cap carta de cap partit polític, com passa a Catalunya. El que sí que hi ha són força cartells electorals penjats pels fanals de la ciutat. I també, tot i que mirem molt poc la televisió, hem vist algun esporàdic anunci electoral enmig de la resta d'anuncis que amb força freqüència van interrompent la programació.

Les escoles al Quebec: hem començat el curs

Avui la Mercè i en Tomàs han començat a l'escola.

Al Quebec hi ha dos tipus d'escoles públiques: la francesa, que és la majoritària, i l'anglesa, on a grans trets, només hi poden anar (són elegibles per anar-hi) fills de pares canadencs que hagin estat educats en anglès o fills de pares que són temporals al Quebec.

Nosaltres havíem contacctat amb la Commission Scolaire de la Région-de-Sherbrooke per anar a l'escola francesa. Aquestes escoles tenen el francès com a idioma vehicular i a primària fan una hora d'anglès setmanal com a segona llengua. En aquestes escoles, l'acollida o integració dels nens/es immigrants la fan de 2 maneres diferents:

- Acollida per immersió entrant directament en una classe regular.

- Algunes escoles tenen classe d'accueil, o sigui, una classe d'acollida on només hi ha nens/es immigrants.

La primera és una integració real i millor que la segona, almenys en el cas que el nen ja hagi estat escolaritzat amb anterioritat. La segona és un bon sistema per a nens que, a més de no parlar l'idioma, no han anat a escola o han anat a sistemes escolars molt diferents i procedeixen de països amb uns costums molt diferents i que necessiten, a més d'educació, socialització.

A cada barri hi ha vàries escoles i, com a Catalunya, segons on vius tens assignada una escola o a una altra. A nosaltres a l'escola que ens tocava (École Marie-Reine) hi havia plaça per la Mercè però no per en Tomàs, ni a maternelle que és el que li tocaria per edat segons els criteris canadencs (tenir 5 anys el 30 de setembre de l'any escolar) ni a primer. La solució que ens van trobar, per no haver-los de posar en 2 escoles diferents, és que com que en aquesta escola hi ha classes d'accueil posarien a en Tomàs en una d'aquestes classes, amb una vintena de nens entre 6 i 12 anys, amb diferent nivell d'escolarització i de diferents països del món. Val a dir que hi havia dues professores fixes més una logopeda i una 'socialitzadora' unes hores a la setmana. A nosaltres parlant amb gent que havia estat a la classe d'accueil la solució no ens satisfeia gaire, malgrat en Tomàs podia entrar a primer enlloc de maternelle.

Com que estem aquí temporals i tenim alternativa, la vam valorar i vam contactat amb l'Eastern Township School Board que és la Comissió Escolar de les escoles angleses de la zona. Ha estat una decisió difícil ja que hi havia algunes coses que ens agradaven i altres que ens desagradaven a tot arreu. Finalment, hem decidit portar-los en una escola anglesa, totalment bilingue. En Tomàs li toca anar al kindergarden (l'equivalent al maternelle francès) ja que fa els 6 anys a l'octubre i no pot fer primer. Al kindergarden fan un dia en francès i un dia en anglès, o sigui és totalment bilingüe. Veurem què parlem al cap d'un any, si tot o res! La Mercè entrarà a Grade 2 on fan 1.5 h de francès cada dia i la resta en anglès (matemàtiques, gimnàstica, arts, ètica i música, tot i que aquesta darrera algun dia la fan en francès). Per la zona hi ha dues escoles angleses, la del centre de Sherbrooke que és la que ens tocaria i a la que podrien anar amb transport escolar gratuït i la de Lennoxville (Lennoxville Elementary School), que hi passem per davant quan anem a treballar i que és la que finalment hem escollit (veure les fotografies).

Val a dir que totes les escoles tenen patis molt grans, oberts sempre (durant l'hora de pati hi ha professors que vigilen) ja que, com vam comentar a Parc Bureau quan no hi ha classes estan oberts a tothom.

Garderie familiale

Ahir l'Agnès va començar a anar a la guarderia i n'està molt contenta. A Catalunya li tocaria fer P4, però al Quebec l'escolarització infantil comença l'any que el nen o nena té 5 anys fets el 30 de setembre. Per tant, aquest any, deixarà d'anar a escola i ha de tornar a anar a una llar d'infants. 

De fet, una de les coses que ens ha portat més temps des que vam arribar ha estat trobar algun lloc on pogués anar ja que totes les llars d'infants  (que aquí s'anomenen Centre de la Petite Enfance, CPE) amb les que contactàvem estaven plenes. Finalment, hem trobat una garderie familiale per a l'Agnès que està ubicada en la casa de la fotografia. La garderie familiale és un servei molt estès, en el que una persona cuida entre 5 i 7 nens a casa seva. En el cas de la nostra garderie, són 3 nens i 3 nenes d'edats compreses entre els 18 mesos i els 4 anys i mig.

El sistema està regulat pel Govern del Quebec, el qual emet el segell indicatiu que us mostrem per indicar que el servei està oficialment reconegut. El Govern efectua quatre inspeccions anuals, sense previ avís, per comprovar que tot funciona correctament. A més, és un servei subvencionat que - de moment - costa uns 7 dòlars per dia, amb el menjar inclòs. L'horari del servei s'adapta molt bé a les diferents condicions laborals dels pares, ja que obre de dos quarts de vuit del matí a les cinc de la tarda.

Pel carril bici

Ara que ja tenim bicicletes, hem començat a fer-les servir en un dels molts carrils bicis que hi ha. De fet, són vies perquè hi circuli la gent amb bicicleta, a peu, amb patins o qualsevol altra cosa que s'hi assembli. Tenim la sort que hi ha un carril bici molt a prop de casa. Aquest carril bici va seguint el marge del riu Saint-François, enmig de boscos. Una part està asfaltat, però l'altra segueix un camí en molt bon estat. I només transcorre al costat d'un carrer en un tram curt. Per tant, una delícia per fer passejades.

De carrils bicis n'hi ha d'altres per la ciutat. I la majoria són força transitats. De fet, s'hi veu més gent passant-hi que la que es pot trobar habitualment en la majoria de carrers. I no només hi ha aquests carrils per la ciutat, sinó que és possible anar per tot el Quebec per carrils bicis sense que calgui anar per carretera.

Parc Nacional del Mont-Mégantic

Avui hem anat al Parc Nacional del Mont-Megántic, a uns 75 km d'on vivim i que és una reserva internacional de cel fosc per a contemplar el firmament.

Hem fet una mica de senderisme, recorrent un dels camins adequats per als nens, enmig de dos rierols i gaudint de la fresca del bosc, ja que avui a ple sol feia molta calor. De tota manera, es comença a entreveure el canvi de color de les fulles d'alguns arbres, senyal que la tardor s'acosta.

Després hem pujat amb cotxe fins al cim del Mont Saint-Joseph, de 1065 m d'alçada, on hem pogut contemplar unes boniques vistes. Llàstima que la visibilitat no era del tot bona. A tocar del Mont Saint-Joseph hi ha el Mont-Mégantic, que dóna nom al Parc, de 1105 m d'alçada i en el que hi ha el millor observatori astronòmic de l'est del Canadà. Aquestes muntanyes probablement us semblen baixes, sobretot si les comparem amb les que hi ha a Catalunya, però tenint en compte que la muntanya més alta del Quebec és el Mont D'Iberville, de 1652 m d'alçada, i, la segona, el Mont Jacques Cartier, de 1270 m d'alçada, doncs tampoc no estan tan malament.

Aquesta vegada hem tingut una mica més de sort i hem pogut veure algun animal més, com la marmota de la fotografia.

Per cert, ahir us parlàvem de les carreteres amb pendents forts i de com aquí s'intenta tenir-ho tot  controlat. Doncs bé, avui baixant del Mont Saint-Joseph ens hem trobat amb un nou indicador: a sota del senyal del pendent, un cartell indicava la marxa automàtica que calia posar per evitar un escalfament excessiu del frens. Ens hem trobat, però, que el nostre cotxe no disposa d'aquesta marxa recomanada, per la qual cosa hem hagut de frenar més de l'habitual i, efectivament, els frens se'ns han escalfat una miqueta més del compte. 

Carreteres amb pendents forts

Els dies que vam estar per la regió de Charlevoix vam circular per carreteres que havien de salvar desnivells d'uns 600 metres en uns 2 o 3 quilòmetres. Vam trobar alguns trams amb pendents de fins al 18%, com anuncia el cartell de la dreta. Aquests cartells avisant dels pendents es van trobant al llarg de les carreteres. I és que més val estar advertit perquè el cotxe es va accelerant força tot baixant per la rampa amb el riu Saint-Laurent de fons. Imaginem que conduint un camió deu ser tota una altra sensació. Com que més val prevenir, hi ha un altre cartell a l'esquerre que diu com s'ha de comprovar l'estat de frens per no tenir sorpreses desagradables a mig camí. De tota manera, al final, hi ha una zona d'aturada d'emergència. És la mentalitat d'aquí: intentar-ho tenir tot controlat.

Els esquirols

A Canadà hi ha 22 espècies d'esquirols de la família Sciuridae. Els típics esquirols als que estem habituats, com els de les fotografies, són molt abundants. Per Sherbrooke n'hi ha molts que salten i es passegen pels arbres dels jardins de les cases i parcs, pels carrers i pels fils elèctrics i de telefonia. A l'entrada de casa nostra tenim una varietat de roure, que creiem que és el roure americà (Quecus rubra) que fa uns glans molt grans que agraden molt als esquirols. O això sembla, ja que n'hi ha molts! Els esquirols es dediquen a anar agafant glans, els treuen la 'caputxa' i, o bé els roseguen, o se'ls emporten (com el de la foto) o els tiren a terra. Ara aquí, sobretot quan marxa el sol, ja no fa la calor de quan vam arribar (esperem que a Catalunya també afluixi una mica) i potser els esquirols es comencen a preparar per a l'hivern. Com que els esquirols dels arbres no hivernen, han d'anar recollint menjar per passar l'època de fred i neu i no haver de sortir gaire del seu cau.

Val a dir que els esquirols malgrat fer gràcia, almenys als que no estem acostumats a veure'n gaires, poden ser bastant perjudicials pels cultius, per les línies telefòniques, per la maquinària agrícola i altres.

Un incendi forestal seria perjudicial per aquests animals així com tots els altres animals del bosc i les persones que hi viuen a prop o l'estimen. Esperem que els incendis que s'han declarat a Catalunya i que ens toquen de molt a prop puguin ser apagats de seguida.

Cercle de pedres i poblat de salzes de Stanstead

Avui hem hagut d'anar fins a la frontera amb els Estats Units, travessar-la i tornar a entrar al Canadà per poder completar el tràmit de permís d'estudis perquè els nens puguin anar a l'escola primària. Aquest era l'últim pas que ens quedava (esperem!) per tenir tota la documentació enllestida.

El punt fronterer que ens queda més proper és el de Stanstead. Allà ens hem trobat amb el cercle de pedres de formigó de la primera foto que és un intent - poc reeixit, tot sigui dit - de reproduir el famós monument megalític de Stonehenge. Com a curiositat, el cerce de pedres de Stanstead està sobre el paral·lel 45. El que em trobat més original era un poblat de cabanes fetes amb salzes (Saule Village), com podeu veure en la segona fotografia. Aquest poblat el van construir fa ben poc, el maig passat.

Trobada amb un candidat a diputat

Divendres passat vam anar a dinar a un restaurant ja que era l'últim dia que en Pep, la Gemma, la Míriam i en Marcel passaven a Sherbrooke, abans de tornar a Catalunya. A mig dinar, se'ns va presentar un senyor que anava taula per taula saludant a la gent. Era en Réjean Hébert, canditat del Partit Quebequès (Parti Québécois) a l'Assemblea Nacional al districte on vivim, el de Saint-François, com ja us havíem comentat en l'apunt Campanya electoral. Fins ara, als restaurants, ens hi havíem trobat gent que volia vendre loteria o flors, però no polítics demanant el vot. Quan el senyor Hébert va veure que ens costava entendre'l, ens va demanar d'on érem. Li vam dir que de prop de Barcelona, ja que és la referència que hem vist que la majoria de la gent coneix i situa fàcilment. Després de dir-nos que havia visitat Barcelona tres vegades i que li encantava (afirmació que hem sentit ja de boca de diferents persones), i de comprovar que d'allà no en podia treure cap vot perquè no tenim la nacionalitat, es va acomiadar amb molt d'ofici.

Per cert, les darreres enquestes donen com a guanyador el Partit Quebequès i en Réjean Hébert - metge de professió - sona com a futurible Ministre de Sanitat del Quebec. Veurem.

Chute Montmorency

De tornada de Tadoussac ens vam aturar al Parc de la cascada, o chute en francès, Montmorency, al costat mateix de la ciutat de Quebec. Aquest és un salt d'aigua que fa el riu Montmorency abans de desembocar al riu Saint-Laurent, a pocs metres del costat oest de la pintoresca illa d'Orleans. Tot i que sovint hi ha més cabal que ahir, és un salt d'aigua espectacular ja que té una alçada de 83 m, 30 m més que les cascades del Niàgara. Samuel de Champlain, fundador de la ciutat de Quebec, va posar el nom de Montmorency al salt d'aigua i al riu en honor a Charles de Montmorency-Damville, qui exercí les funcions de Ministre de Marina de França i fou mentor seu.

Hi ha un pont penjant que permet passejar per damunt el salt d'aigua. A aquest pont s'hi pot pujar amb un telefèric, com vam fer nosaltres, o amb unes escales.

A l'hivern el salt d'aigua es congela tot, fent les delícies dels escaladors de gel. Entre els nostres objectius no està fer aquesta escalada. Ens conformarem a anar-ho a mirar.

Hem vist balenes!

Avui dilluns ens hem embarcat a Tadoussac en una de les molts embarcacions que fan travessies per intentar avistar balenes. En aquesta zona, on es barregen les aigües dolces del riu Saguenay i les salades del riu Saint-Laurent, hi ha molta concentració de plàncton pel que a l'estiu hi acostumen a venir aquests mamífers. La veritat és que hem tingut força sort ja que a més de foques, hem vist una balena blava (la balena més gran que existeix), rorquals comuns i rorquals d'aleta blanca, entre d'altres. Hem pogut contemplar també el salt de dues balenes, però no hem estat a temps d'immortalitzar-ho amb la càmera. El que sí que hem vist ha estat força vegades la cua d'una balena, com podeu veure en la imatge.

Un viatge d'uns 700 km

Entre dissabte i diumenge hem fet un viatge d'uns 700 km amb l'objectiu d'anar a veure balenes.

Vam sortir dissabte per la tarda i vam passar per la ciutat de Quebec, la capital de la província homònima, per fer nit a la regió de Charlevoix, en concret a la vila costanera de La Petite Rivière de Saint-François, a la riba del riu Saint-Laurent. A aquesta petita població s'hi arriba per una carretera que salva un desnivell d'uns 700 m en pocs quilòmetres i que, per tant, té uns pendents molt grans. Des de la platja estant, es poden veure les pistes d'esquí que hi ha a la zona.

Diumenge vam acabar de travessar la bellíssima zona de Charlevoix i ens vam endinsar cap a l'interior, travessant el Parc Nacional dels Grans Jardins i la Reserva Faunística de les Laurentides. Vam passar per una successió interminable de llacs i boscos. Com a mostra, us posem una fotografia del Llac Ha!-Ha!. No és que qui va posar el nom a aquest llac estigués de broma sinó que el nom ve de haha, que vol dir obstacle inesperat en el camí.

Després, vam continuar fins al Llac Saint-Jean, per anar seguint el curs del riu Saguenay, que s'origina en el Llac Saint-Jean i desemboca en el riu Saint-Laurent a través del fiord de Tadoussac. 

Finalment, vam fer nit a la Ferme Cinc Étoiles, a Sacré Coeur. És una granja-hotel en la que es poden veure diferents animals, com el cèrvol de la imatge. Els nens ho van agrair després de tanta carretera.

Vente de garage

Una de les tradicions aquí són les ventes de garage. Quan algú té coses de la casa de les quals se'n vol desprendre, les treu a fora i les ven a un preu pràcticament simbòlic. Però això no es fa de qualsevol manera, sinó que - com acostuma a passar aquí - està mínimament organitzat. Normalment les ventes de garage se solen fer els caps de setmana, i es van posant cartells que les anuncien als carrers principals perquè la gent sàpiga on n'hi ha una. En les ventes de garage s'hi pot trobar de tot: cotxets de nen petit, roba, joguines, electrodomèstics, llibres, plats, gots, bicicletes, eines i un llarg etcètera. En fi, tot el que us pogueu imaginar que hi ha en una casa. Anant a alguna vente de garage hem aconseguit bicicletes (ja us ho vam explicar a l'apunt Ja tenim bicicletes), un trineu per a l'hivern, alguns llibres en francès per als nens i un conjunt de gots.

Abadia de Saint Benoît du Lac

Aquesta tarda hem visitat l'Abadia de Saint Benoît du Lac, a la riba oest del Llac Memphrémagog i a uns 55 km de Sherbrooke. Aquest monestir benedictí celebra enguany el centenari de la seva fundació. Es tracta d'un monestir modern ja que l'Abadia actual és obra del monjo i arquitecte francès Paul Bellot i es va acabar de construir l'any 1941. L'església encara és més recent, ja que data del 1994 i és obra de l'arquitecte canadenc d'origen romanès Dan S. Hanganu. Llàstima que quan sortíem ha començat a ploure i no ens hem pogut anar aturant pel camí per veure les magnífiques vistes del Llac Memphrémagog.

Cruïlles regulades amb "arrêts"

Com us havíem promès en l'apunt Semàfors, avui us parlarem de les cruïlles regulades amb stops en totes les vies d'accés. Bé, de fet, aquí al Quebec - excepte en les zones anglòfones - no són stops sinó arrêts. Deu ser de les poques zones del món on, com a signe d'identitat, han traduït el nom del senyal que obliga a aturar-se.

Aquest tipus de cruïlles són força comunes tant aquí com als Estats Units. Sota el senyal, n'hi ha un altre que indica el tipus d'intersecció: de 4 carrers (com el de la foto), de 3 o de 2. La regla és fàcil: el primer que arriba a la línia d'aturada, és el primer que passa. Després pot circular el segon que està a la línia de l'stop i així succcessivament. És important saber que encara que arribis segon, darrere un cotxe que circula pel teu carril, si quan t'atures a la línia d'stop hi ha un altre cotxe en algun altre punt, l'has de deixar passar.

I si arriben dos cotxes al mateix moment? Doncs no cal recórrer a la foto finish, sinó que té preferència qui té la dreta lliure.

Senderisme pel Parc Nacional del Mont-Orford

Avui, amb en Pep, la Gemma, la Míriam i en Marcel, hem anat al Parc Nacional del Mont-Orford, que està a uns 35 km de Sherbrooke. A l'entrada, ens hem tret un passi familiar anual per poder visitar tots els Parcs Nacionals del Quebec. Aquest passi ens ha costat 108 dòlars, mentre que l'entrada d'un dia a un parc costa 12 dòlars. La intenció és visitar-ne tants com puguem i les vegades que puguem. Ho tindrem relativament fàcil perquè aprop hi tenim 3 Parcs Nacionals.

Aquesta vegada ens hem centrat a fer una senderisme al voltant de l'Estany de les Cireres. En un parell d'hores, hem seguit un camí que, sortint de l'Estany de les Cireres, passa per l'Estany de l'Ós, l'Estany del Mig i l'Estany Martin. Aquest darrer té un paisatge una mica diferent dels altres i per això us n'adjuntem una fotografia. Tot i que el dia amenaçava pluja, al final hem tingut bon temps i ha fet prou calor perquè poguésssim acabar el recorregut amb un bany refrescant al Llac Stukely. Queda pendent per un altre dia llogar una canoa i remar una miqueta. 

Pont cobert d'Eustis

Aquesta tarda hem fet una excursió vorejant el llac Magog i el llac Massawippi. Aquesta vegada hem deixat la carretera principal i hem anat seguint camins que anaven vorejant els dos llacs, tot i que no hem pogut arribar a la riba perquè tot eren terrenys particulars dels afortunats propietaris de les cases i mansions que hi ha. De tornada, ens hem trobat amb un dels molts ponts coberts fets de fusta que hi ha a la regió. Es tracta del pont de d'Eustis, que salva el riu Massawippi i és transitable amb cotxe. El pont d'Eustis va ser construït el 1908, reconstruït l'any passat i reobert l'abril de 2012. 

Biodôme de Mont-real

Avui hem estat a Mont-real on ens hem trobat amb en Pep, la Gemma, la Míriam i en Marcel, que estaran uns dies amb nosaltres. Abans de tornar a Sherbrooke hem visitat el Biodôme, que ocupa el velòdrom utilitzat durant els Jocs Olímpics celebrats a Montréal l'any 1976. En el Biodôme s'hi recreen cinc ecosistemes que es troben a Amèrica: la selva tropical, el bosc d'aurons típic de les Muntanyes Laurentides, el Golf de Sant Llorenç i les regions subpolars de la Costa de Labrador a Amèrica del Nord i de les Illes Subantàrtiques de l'Amèrica del Sud. És un espai força ben cuidat, amb gran quantitat de fauna i flora, ideal tant per als nens com per als grans.

Festival de les tradicions del món

Des del dijous passat fins avui se celebra a Sherbrooke el Festival de les Tradicions del Món. En aquest Festival hi ha diferents espais en els que hi ha actuacions musicals, danses i altres activitats de diferents països. Nosaltres no hem passat de la zona infantil. Aquí hi havia inflables i diferents actuacions de narradors de contes i titelles. Una actuació que ens ha agradat força és la de les titelles  gegants del Thêátre de la dame de coeur que veieu, i en la que el públic hi tenia una participació molt activa. 

Ja tenim bicicletes

Ens ha costat una mica, però per fi tenim bicicletes per tots. Estem en un paradís per als ciclistes: hi ha molts carrils bicis que passen per paratges molt bonics. També n'hi ha d'altres que arriben fins a la ciutat de Quebec i un altre fins a Montréal. Nosaltres no aspirem a arribar tan lluny, però els hem de mirar d'aprofitar.

Com que només estarem aquí un any, hem mirat d'aconseguir bicicletes ja usades. Els caps de setmana, moltes cases treuen roba i estris dels que es volen desprendre al carrer i ho venen a preus pràcticament simbòlics. És el que se'n diu la vente de garage. Anant buscant hem trobat així tres bicicletes (dos per nens i una per adult) per 100 dòlars, quan noves valen 3 o 4 vegades més. Són bicicletes que es nota que tenen anys i tenen alguna tara, però per un any ja faran la seva feina. Una altra bicicleta per adults ens l'han deixada. I no ens ha quedat altre remei que comprar-ne una de nova (la més petita) ja que totes les que trobavem no tenien fre sinó que frenen girant el pedal al revés. Com que a casa nostra fem servir els frens, hem preferit comprar-ne una amb frens. Això sí, hem pogut aprofitar les rebaixes i ens ha sortit molt bé de preu.

El que també hem hagut de comprar són cascs per anar amb bicicleta. A la ciutat de Sherbrooke, són obligatoris per als menors de 18 anys.

Ara que estem equipats, ja podrem fer alguna excursió sobre dues rodes. Ja us l'explicarem.

La "boîte à lunch" o carmanyola

Una de les tradicions que hem hagut d'adoptar ràpidament és la preparació diària del boîte à lunch, com en diuen aquí, o de la carmanyola, com en diem nosaltres. Aquí l'àpat principal és el sopar i el dinar se soluciona amb un entrepà o alguna altra cosa que la gent porta de casa. I això és així a la feina, al casal dels nens aquests dies i també normalment a l'escola. El dinar el fan cap a les 12 h del migdia, per això solen sopar entre les 5 i les 6 de la tarda.

En el cas dels nens, la carmanyola es completa amb dues collations, que són coses per picar entre hores, com una peça de fruita, alguna galeta, un iogurt o el que es vulgui. 

Per tant, cada matí toca fer la carmanyola per dinar. Us ensenyem la d'avui: llenties amb pollastre i raïm per dinar, una collation de formatge i una altra de pastanaga, i una cantimplora amb aigua. Tot això es posa en aquesta motxileta que conserva una mica la temperatura. Si sou servits...

Semàfors

Circular pel Quebec és fàcil. Les normes de circulació són molt semblants a les que hi ha als Estats Units, amb l'avantatge per a nosaltres que fan servir els quilòmetres enlloc de les milles. Això sí, cal parar atenció als límits de velocitat, ja que la policia hi està força a sobre.

Una de les particularitats té a veure amb els semàfors. Els semàfors sempre es troben un cop passada la cruïlla, i no abans com succeix a Catalunya. Això en millora la visibilitat. Per altra banda, quan el semàfor està vermell i s'ha de girar a la dreta, es pot fer si no ve ningú i no hi ha cap senyal que ho impedeixi, com la que apareix a la fotografia que, en aquest cas, en limita l'horari. Això és així a tot Canadà i Estats Units, amb l'excepció de Montréal i Nova York. 

Nosaltres trobem que aquesta regla és molt pràctica. I si el de davant no gira i s'espera, com que no és una obligació sinó una opció, doncs paciència, ja que aquí el clàxon no es fa servir excepte per evitar una topada.

L'altre aspecte a comentar té a veure amb els stops. Però d'això ja en parlarem un altre dia.

Darrers dies del casal d'estiu

Aquestes darreres quatre setmanes hem pogut portar els dos nens grans a un casal d'estiu. Bé, de fet, un camp de jour, com en diuen aquí. L'horari bàsic és de les nou del matí a dos quarts de quatre de la tarda. Aquests casals es fan arreu de la ciutat, aprofitant les escoles i els centres socials que hi ha als parcs. El requisit és que els nens tinguin com a mínim 5 anys. Per als nens més petits d'aquesta edat no hi ha places ni als casals ni a cap activitat equivalent.

Com que quan vam arribar ja feia tres setmanes que els casals estaven en marxa, només hi havia places en un casal que es fa a una escola que ens queda a uns 10 minuts en cotxe de casa. Tot i això, vam pensar que era una bona oportunitat perquè els nens tinguessin un primer contacte amb el francès que es parla aquí, el québécois.

Els nens s'ho passen força bé al casal ja que sobretot juguen. Els agrada anar-hi, tot i que no entenen bona part del que els diuen. Per això les monitores miren d'ajudar-los una mica més. El primer dia, quan van veure que amb el francès era difícil comunicar-se, una monitora va provar amb el castellà ja que aquí és un idioma que el sap força gent. La seva sorpresa va ser que amb el castellà tampoc se n'en sortien. Primer, perquè el castellà no és una llengua que els nostres nens dominin encara. I segon, perquè el castellà que parlen aquí és semblant al que parlen a Sudamèrica. 

Divendres s'acaba el casal. Avui dimecres els nens dels grups de 5 a 7 anys de tots els casals del barri han fet una representació al centre cultural de la zona, una antiga església reformada. La representació ha començat a les 7 de la tarda, després de sopar (aquí se sopa majoritàriament entre les 5 i les 6 de la tarda) i a les 8 ja estava tot enllestit. La representació, sense novetats amb el que estem acostumats a veure.

Campanya electoral

Al Quebec estem en campanya electoral ja que el proper 4 de setembre hi ha eleccions generals. Des de fa una setmana, han començat a aparèixer cartells electorals pels fanals de la ciutat, tot i que en un nombre molt inferior al que hi acostuma a haver a Catalunya. D'anuncis per la televisió no n'hem vist ni un.

Una altra diferència important amb Catalunya és que en cada circumscripció electoral s'escull un diputat a l'Assemblea Nacional, el Parlament del Quebec. Aquestes circumscripcions no tenen perquè coincidir amb una mateixa població i en poden englobar més d'una. Per exemple, bona part de la ciutat de Sherbrooke està dins de la circumscripció electoral de Sherbrooke, però tots els barris a l'oest del riu Saint François que creua la ciutat (entre ells el de Fleurimont, on vivim) i alguns del sud formen part de la circumscripció de Saint François, que inclou també altres poblacions situades fins la frontera amb els Estats Units. Com a curiositat, l'actual primer ministre del Quebec, que ho és des del 2003, Jean Charest, és candidat per la circumscripció de Sherbrooke. Per tant, aquí l'elecció és de diputats per zones, sense les llistes provincials que hi ha a Catalunya i sense que el candidat a president s'hagi de presentar per la circumscripció de la capital.

Aquestes eleccions es presenten força disputades. L'actual govern minoritari de Jean Charest és força discutit, sobretot després d'una sèrie de casos de corrupció i de la resposta a les protestes que els estudiants universitaris van fer la primavera passada arran d'una pujada important de les taxes. Tot això sembla una mica el que passa a Catalunya. I és que el Quebec també és la província canadenca amb un deute més elevat.

Els principals partits que es presenten a les eleccions són el Parti Liberal du Québec, que està actualment en el poder i que és un partit de centre-dreta federalista i el Parti Quebecois, de centre-esquerra i sobiranista. Tradicionalment, hi hagut alternància entre aquests dos partits. La nova coalició Avenir Québec, de centre i amb postura no definida sobre la qüestió sobiranista, sembla que té força empenta en aquestes eleccions. Hi ha altres partits minoritaris com Québec Solidaire, partit definit com a d'esquerres, ecologista i sobiranista i Option Nacionale, partit sobiranista i renovador. 

La veritat és que no seguim gaire la campanya, però perquè us en feu una idea, els temes que sonen són la de la millora de l'assistència sanitària pública - que, pel que tothom comenta, està en franca regressió -, la necessitat de lluitar contra la corrupció política i l'increment de taxes per determinats serveis i la reducció en activitats de promoció econòmica.

Dilluns: toca treure les escombraries

Avui us parlarem d'un tema poc glamurós, però quotidià: la recollida d'escombraries. Aquí, el sistema és diferent del que tenim a Catalunya. A cada casa hi ha 3 tipus diferents de contenidors: el de la matèria compostable (contenidor marró), el dels materials reciclables (contenidor verd) i el del rebuig (contenidor negre). Aquests contenidors, com podeu veure en la primera fotografia, es guarden a l'exterior de cada casa i es van emplenant a mida que es van generant escombraries. 

La recollida no és diària sinó que varia en funció del tipus de contenidor. La matèria compostable es recull setmanalment d'abril a novembre i mensualment de desembre a març. Els materials reciclables (paper, cartró, plàstic, vidre i metall, però no tetra-briks) es recullen quinzenalment tot l'any. Ara bé, si diposites les llaunes de begudes i envasos de plàstic en unes màquines que hi ha en alguns supermercats, et retornen 5 centaus per cada un mitjançant un val de descompte. Per a les ampolles de vidre hi ha un sistema similar però encara no hem provat com va. Per últim, el rebuig es recull cada 3 setmanes d'abril a novembre i mensualment la resta de l'any.

Cada sector de la ciutat té un dia assignat per a treure el contenidor corresponent. A nosaltres ens toca dilluns. Aquell dia, o diumenge a la nit, hem de treure els contenidors que toquin al carrer, posant la roda cap a la vorera, com veieu en la segona fotografia, per facilitar la feina de recollida.  Durant el dia, passen els camions a fer la recollida i llavors només queda tornar a entrar els contenidors dins del terreny de la casa.

Mont Pinacle i Llac Lyster

Avui hem anat d'excursió al Mont Pinacle i al Llac Lyster, a uns 12 km de la frontera amb els Estats Units.

El Mont Pinacle és una muntanyeta de 675 m d'alçada a la que es puja des d'un camí que surt del poblet de Baldwin Mills i que va travessant boscos força frondosos. El desnivell no és gran (uns 164 m), però hi ha algun tram amb força pendent. És una excursió d'una horeta de pujada  que els nens han fet molt bé i que té la recompensa de gaudir del paisatge espectacular que envolta el Llac Lyster, com podeu comprovar en la primera fotografia. Hi ha un penyasegat de 190 m de desnivell amb el llac, amb una paret vertical idònia per a qui li agradi fer escalada.

Tot i que la zona del Mont Pinacle és un hàbitat del falcó pelegrí, no n'hem vist cap. Hi haurem de tornar un altre dia a veure si tenim més sort.

A la tornada, res millor per refrescar-nos que una capbussada al Llac Lyster, tot contemplant el Mont Pinacle al que hem ascendit. La vista la podeu veure a la segona fotografia. Hem trobat les aigües d'aquest llac més netes que les del Llac Magog i Memprhémagog. Finalment, de camí cap a casa, ens hem aturat a fer un gelat a la concorreguda fàbrica de formatges i gelats de Coaticook.

A una piscina pública

Com que la calor apretava fort, aquesta tarda hem anat a la piscina pública del Parc dels Optimistes, que és la que està més propera a casa. Aquesta és una de les piscines gratuïtes que hi ha en alguns dels parcs de la ciutat. Per a banyar-s'hi és obligatori dur casquet, tot i ser l'estiu i ser una piscina exterior. La piscina disposa d'armilles salvavides i flotadors de xurro per a tothom que ho desitgi. Hi ha també un parell de tobogans, ideals per als nens, amb una àrea al voltant senyalitzada per evitar qualsevol col·lisió involuntària. Una lína de boies separa la zona profunda de la menys profunda (des d'uns 80 cm a 1,5 m). A més, a la piscina hi ha dos socorristes que, asseguts en una cadira enlairada, controlen tot el que passa i avisen als banyistes al més mínim incompliment del reglament. Aquesta piscina està prou bé, però no és la ideal si el que voleu és fer piscines per intentar emular en Michael Phelps.

Posta de sol al llac Massawippi

Aquesta tarda per acomiadar uns amics que tornen a Catalunya, hem anat a fer un pícnic amb d'altres amics catalans, italians i argentins a North Hatley, que està a 20 minuts en cotxe i a una hora i mitja en bicicleta,  anant per un camí molt planer, envoltat de boscos i amb l'avantatge que és exclusiu per a bicicletes i vianants. North Hatley és un poblet turístic i en el que hi ha moltes cases residencials que semblen d'alt nivell. Aquest poble es troba situat a la punta nord del Llac Massawippi. Hem arribat que es ponia el sol i hem marxat amb la lluna plena. Un paratge realment encisador com podeu comprovar en la foto. 

Anem a la bugaderia

La rentadora de la casa està espatllada des que vam arribar. Fa una setmana va venir un tècnic i va dir que no hi havia res a fer. El propietari ens va dir que ja ens en portaria una altra. Els dies han anat passant i fins ara ens hem arreglat rentant a mà. Avui, però, hem decidit anar a una bugaderia. Pel mòdic preu d'1 dòlar pots posar una maquinada i per 25 centaus una passada de l'assecadora (però calen entre 3 i 4 passades per assecar bé la roba). Si no portes sabó, en pots adquirir en una màquina dispensadora. En una hora i poc hem tingut la roba neta i gairebé seca. Casualitats de la vida, quan feia poc que havíem tornat a casa, ha vingut el propietari amb la nova (de segona mà) rentadora. Esperem que duri com a mínim un any i no haguem de tornar a la bugaderia.