dimarts, 30 d’abril del 2013

Operació neteja

Amb l'arribada del bon temps i després de la que tothom espera i desitja que sigui la darrera nevada de la temporada, ha començat una altra activitat frenètica als carrers de les poblacions del Quebec. Es tracta netejar la brutícia acumulada durant l'hivern i, molt especialment, la graveta que les màquines llevaneus van anar escampant per a millorar l'adherència del ferm. D'aquesta grava n'està ple als marges dels carrers i a totes les zones que hi són a tocar: les entrades de les cases i dels aparcaments i les zones enjardinades, ja siguin particulars o dels parcs públics. Per això, ara pels carrers van passant màquines que treuen aquestes pedretes i també l'herba seca dels parterres públics  i ho tiren a un costat del carrer, quedant tot com es pot veure a la fotografia superior, i llavors unes altres màquines ho recullen i acaben de netejar el carrer. En alguns casos, però, la feina és una mica més manual i hi treballen les brigades municipals, com s'observa a la fotografia inferior. I és que ara, després de l'hivern, tots els esforços es concentren en millorar l'aspecte de les viles i ciutats de cara a l'estiu.

dilluns, 29 d’abril del 2013

No tots els ocells són benvinguts

En alguns llacs, tant alguns situats al mig de poblacions com el Llac de les Nacions de Sherbrooke (d'on és la fotografia) com alguns altres ubicats en Parcs Naturals, hi ha cartells prohibint que es doni menjar als ocells aquàtics, especialment gavines i ànecs. Així es vol evitar que aquests ocells es nodreixin amb aliments aliens a la seva dieta habitual de plantes aquàtiques i no canviin els seus costums de recerca de menjar. També succeix que si se'ls dóna aliments, aquests ocells proliferen excessivament, afectant a la resta d'espècies animals i vegetals de la zona. I per últim, si hi ha més ocells, això també implica que la qualitat de les aigües dels llacs empitjora per l'increment de microorganismes fecals causat per les defecacions d'aquestes aus. Això suposa també un problema sanitari ja que als llacs és on hi ha les platges per anar-se a banyar. Fins i tot, en algunes ocasions, han hagut de tancar temporalment alguna d'aquestes platges perquè els nivells elevats d'aquest tipus de contaminació no feia aconsellable el bany.

diumenge, 28 d’abril del 2013

Parc del Domaine-Howard


Aquesta tarda hem anat a fer una passejada al Parc del Domaine-Howard, situat al centre de Sherbrooke. Aquest parc ocupa la finca que va ser propietat de Charles B. Howard (1885-1964), qui va ser un empresari, polític i, fins ara, el darrer alcalde anglòfon de Sherbrooke. En aquesta finca hi ha tres sumptuosos edificis d'estil anglès que es van constuir entre 1917 i 1923, així com també uns hivernacles municipals i un jardí. Al parc es pot anar caminant per una zona boscosa, on s'hi troben tres escultures fetes amb arbres, una de les quals us ensenyem en la fotografia de la dreta. A més, com us mostrem en la fotografia de l'esquerra, hi ha un llac de 5250 metres quadrats que, a l'hivern, quan es glaça, es converteix en una pista de patinatge sobre gel natural. Com que avui a la tarda teníem una temperatura de 19ºC, evidentment, de patinadors no n'hi havia ni un, però sí que hi havia alguns pescadors  i força gent amb màniga curta estirada sobre la gespa i gaudint del sol i del magnífic dia que feia. I és que, ara sí, sembla que, finalment, el temps primaveral ja no ens deixarà.

dissabte, 27 d’abril del 2013

Visita al metge

Finalment, ha passat el que, algun dia, havia de passar. El que ja no esperàvem és que succeís, a més a més, per partida doble. A finals de la setmana passada la nostra filla gran va agafar un encostipat que, mica a mica, ens va anar encomanant. La cosa va anar empitjorant, tots vam agafar febre i des de la tarda de Sant Jordi que estem tots a casa. Veient que la situació no millorava, dimecres vam portar al metge el "focus" del contagi. I avui, hi hem anat els que quedàvem. Ja ens havien comentat que anar al sistema públic de salut si no es disposa metge de família assignat (cosa que no ens passa només a nosaltres que, després de tot només som treballadors temporals, sinó que també li ocorre a molta gent oriünda del Quebec) és una odissea i, realment, ho hem pogut comprovar. En primer lloc, no hi ha els ambulatoris de la sanitat pública catalana sinó algunes "clíniques" (que, al cap i a la fi, no són res més que ambulatoris) que treballen per al sistema públic de salut. Hi ha també algunes d'aquestes clíniques que són privades, però són molt escases, al menys a Sherbrooke. Afortunadament, tenim una clínica associada al servei públic a uns 5 minuts caminant de casa (la Clínique des médecins d'urgence) que disposa de metge d'urgències pels que no tenim metge de família i que, a més, ens van recomanar. Les visites s'inicien a les 9 h (excepte diumenge, que ho fan a les 10 h) i acaben a les 21 h (dilluns i dimarts), 16 h (de dimecres a divendres) i 17 h (dissabte i diumenge). L'horari, com veieu, és ampli. El que passa és el sistema d'assignació d'hora de visita és peculiar. Comencen a repartir números cada dia a les 7 h 45 min. Dimecres, un de nosaltres (no cal que el malalt faci la cua personalment, i menys si és un nen) hi va arribar a les 7 h 30 i ens van donar el número 23. Avui, ja ho hem fet millor (l'experiència, a vegades, és un grau) i hi hem arribat a les 7 h 5 min i ens han tocat el número 8. L'espera es fa a l'exterior i, clar, les temperatures que, per exemple hi havien avui a les 7 h (entre 0 i 2ºC) no és que ajudin gaire amb els refredats. Imaginem que a l'hivern, l'espera es deu fer a l'interior del cotxe. Si es té sort i és té número s'accedeix al consultori amb un formulari que s'ha d'emplenar amb el número de targeta sanitària del Quebec, el tipus de malaltia que genera la visita, els principals antecedents mèdics i les al·lèrgies. Si només es té una mica de sort et donen un altre número per visitar un metge a partir de les 12 h 30. Si es té molt poca sort, prenen nota del telèfon per avisar-te en cas que es produís una baixa en la llista d'espera. Finalment, si no és té gens de sort, cal tornar demà o bé anar al servei d'urgències d'un hospital, on els períodes d'espera, són generalment majors. Llavors, un cop a dins, van cridant els portadors dels números perquè presentin els formularis. A això en diuen inscripció i és un procés que es va fent sense excessiva pressa (una mitjana de 10-12 per hora). Una vegada inscrit, si un vol marxar perquè veu que falta molt per ser atès, ho pot fer, però ho ha de comunicar a les infermeres. A partir de les 8 h 30 min, les infermeres van cridant als pacients inscrits per a prendre-los les constants vitals (pressió, ritme cardíac, saturació, temperatura i, als nens, el pes per poder dosificar correctament la medicació si se n'ha de donar). Els que marxen, que no són gaires, fan aquest tràmit quan tornen. El primer dia, com que érem els penúltims del matí (només van repartir 24 números), a les 10 h, un cop feta la inscripció, vam tornar a casa a buscar la nostra filla i vam ser de retorn a la clínica cap a les 11 h, van prendre les constants i, finalment, després d'esperar 3 h més, ens va visitar el metge (en total, gairebé 7 h). Avui tot ha anat més ràpid i a les 12 h (5 h després d'anar-hi ja érem a casa), i això que ens han fet anar a fer una prova radiològica a l'hospital que hi ha just al costat. Amb la visita del metge, no acaba tot, ja que llavors cal anar a una farmàcia perquè preparin i dosifiquin els medicaments si el metge n'ha prescrit. Com veieu, no és un sistema gaire pràctic ja que té temps d'espera força llargs. Els ciutadans que tenen assignat metge de família ho tenen més fàcil ja que poden demanar cita prèvia sense haver-s'hi de personar. Ara ja esperem recuperar-nos ben aviat i tornar a la nostra vida quotidiana aquí, que una setmana tancats amb els nens a casa i sortint poc es fa molt i molt llarga.

divendres, 26 d’abril del 2013

Jubilació d'una mestra

A finals de març, dimecres de Setmana Santa per ser exactes, es va jubilar una de les dues mestres que té el nostre fill, en concret la que li feia totes les activitats en francès com a llengua vehicular en dies alterns amb l'altra mestra que treballa en anglès. Tota la seva carrera docent, de més de 30 anys en total, l'ha fet essent professora de maternallekindergarden (l'equivalent al P-5 de Catalunya) i feia ja molts anys que estava a l'escola on van els nostres fills. El darrer dia de classe, amb tots els seus alumnes d'enguany, van celebrar-ho amb una fondue de xocolata amb fruites i se la va obsequiar amb un llibre. Més endavant, cap al mes de juny, a l'escola li faran una festa de comiat en la que, probablement, es posarà un banc amb una placa commemorativa al pati de l'escola. Aproximadament un mes abans de la seva jubilació, la professora ens va fer arribar una nota per informar-nos-en. Una setmana abans de plegar, amb una altra nota, ens va comunicar el nom de la professora que la reemplaçaria fins a final de curs, i que, aquesta, ja havia visitat el grup d'alumnes per conèixer-los i perquè la coneguessin. A més, ens explicava que en la jornada de planificació o jornada pedagògica que, casualment, tenia lloc l'endemà de la seva darrera classe, l'informaria del progrés dels nens i dels programes que utilitza a la classe per tal que la transició fos el més harmoniosa possible. De moment, així ha estat!

dijous, 25 d’abril del 2013

Barri xinès de Mont-real

Al centre de Mont-real hi ha, com en moltes altres ciutats nordamericanes, un barri xinès (que aquí s'anomena Quartier chinois en francès o Chinatown en anglès) on residia la majoria dels immigrants d'aquesta procedència que van anar arribant des de 1860 per treballar en la construcció d'edificis i de les línies de ferrocarril. El barri xinès de Mont-real no és tan extens com d'altres, però quan s'hi passeja, com en la resta, la sensació és d'estar a la Xina, tant per la gran quantitat de xinesos que s'hi veu com pel fet que tots els rètols estan, com a mínim, en xinès. Fins i tot, les olors són diferents de les que hi ha als carrers dels voltants. En aquest barri xinès hi ha un tram del carrer De la Gauchetière, molt concorregut per cert, que només és per a vianants i que està ple de restaurants i botigues típiques. Hi ha també típics arcs xinesos d'entrada, anomenats paifang, com el que us mostrem del Bulevard Saint-Laurent, que té dos lleons blancs que el custodien a banda i banda.

dimecres, 24 d’abril del 2013

Dia dels professionals administratius


Avui dia 24 d'abril és el dia de les professionals administratives. A Amèrica del Nord aquest dia se celebra el darrer dimecres d'abril, tot i que sovint les activitats es fan al llarg de tota la setmana. Aquesta festa no oficial es va instaurar l'any 1952 amb l'objectiu d'animar a les dones a fer-se secretàries. Per això, amb aquest dia es promocionen els valors i la importància d'aquesta feina. Inicialment era el dia de les secretàries, ja que pràcticament només hi havia dones i aquesta era la denominació habitual d'aquesta feina. Actuament, el nom oficial del dia s'ha modificat pel de dia dels/de les professionals administratius/ves o els/les executius/ves administratius/ves. A l'escola dels nostres fills, l'AMPA fa un regal a les dues administratives que hi treballen per tal de felicitar-les per aquest dia.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Sant Jordi

Avui és Sant Jordi. Tot i que aquí no hi ha ni parades de llibres ni de roses ni saben què és la llegenda de Sant Jordi i el drac, hem intentat mantenir la tradició i hem celebrat aquesta diada de la forma més tradicional possible. Per als llibres, no hi ha cap problema ja que hem anat a una llibreria a comprar-ne. Per a les roses, tampoc, perquè n'hem trobat a una floristeria. La diferència és que amb les roses no hi posen, com a Catalunya, ni la senyera ni l'espiga de blat sinó falguera, una fulla de saló i gipsòfila (Gypsophila paniculata) que aquí en diuen soupir de bébé. Per tant, hem tingut tots els elements necessaris per poder, si més no, celebrar Sant Jordi perquè hem tingut llibres i roses i, pel que fa a la senyera, ja la portem al cor.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Presó Talbot

Resulta que a uns 900 metres de la casa on ens estem hi ha la presó provincial Talbot, que és la presó de Sherbrooke. Aquesta presó, situada al carrer Talbot, es va inaugurar l'any 1990 i va substituir la presó Winter, ubicada a la seva vegada al carrer Winter, la qual havia estat en servei des de l'any 1867 i que actualment, tot i no estar ocupada, és l'edifici de pedra més antic de Sherbrooke i que podeu veure en la fotografia esquerra). En la presó Talbot hi ha aquelles persones detingudes a l'espera de judici i aquelles que han de complir condemnes inferiors a 2 anys. La presó Talbot (fotografia superior dreta) està una mica allunyada d'habitatges, però al seu costat hi passa el carril bici pel que passejàvem durant l'estiu (fotografia inferior dreta). Anant pel carril bici, els únics detalls que delaten la presència de la presó són un cartell que indica que, en aquell tram, no es pot sortir del camí i un parell de tanques una mica més altes de l'habitual i amb fil espinós a la part superior. Per la resta, llevat de la circulació  - molt discreta, per cert - de vehicles dels Serveis Correccionals del Quebec, res fa suposar que hi hagi un establiment penitenciari a la zona.

diumenge, 21 d’abril del 2013

Aiguamolls Réal-D. Carbonneau


Aquesta tarda ens hem arribat  a uns aiguamolls que estan al costat del riu Saint-François i a menys de 4 quilòmetres de la casa on vivim. Aquests aiguamolls reben el nom de Réal-D.  Carbonneau, qui fou cap de protecció de la fauna de la regió i també un dels voluntaris que ajudaven en la conservació d'aquest espai. Aquesta zona humida es va originar l'any 1953 arran de la construcció de diferents carrers i d'algunes indústries. Aquests aiguamolls tenen una superfície de pràcticament 40 hectàrees en la que hi ha diverses espècies d'arbres, arbustos, amfibis, rèptils, peixos, ocells i mamífers. Hi ha un camí de 2 quilòmetres de longitud que el recorre, bona part del qual és de fusta i que va passant sobre els aiguamolls, amb diferents punts d'observació, com us mostrem en les fotografies de l'esquerra. Tot i que aquesta tarda teníem al voltant de 5ºC (i una temperatura de sensació d'1ºC), feia sol i era agradable passejar-hi i contemplar com ha quedat la vegetació després de l'hivern. També hi hem vist, com us mostrem en les imatges de la dreta, tortugues pintades i ànecs coll verds, a més de varis tipus d'ocells. Com que tenim aquesta zona ben aprop, de ben segur hi tornarem en futures ocasions per veure l'aspecte que tindrà quan tot estigui més verd.

dissabte, 20 d’abril del 2013

Descobrim nous ocells

Darrerament hem notat un canvi important amb els sons que podem sentir a l'exterior. A l'hivern pràcticament només escoltàvem cridar els corbs perquè eren dels pocs ocells que es deixaven veure. Ara, en canvi, es poden sentir molts cants d'ocells diferents però, de moment, només hem estat capaços d'identificar algunes espècies. Una de les que veiem més sovint és la griva americana (Turdus migratorius), un mascle de la qual es pot veure a la primera fotografia. Aquests ocells són migratoris i vénen al Quebec a l'època de la nidificació. Un altre ocell que hem tingut la sort de poder veure, i que és molt espectacular pel seu color vermell (tot i que la fotografia no és gaire bona) és el cardenal vermell (Cardinalis cardinalis), habitual al sud del Canadà. Com que no hi entenem gaire d'ornitologia - i menys encara de la quebequesa - però quan veiem un ocell ens agrada saber quin és, hem trobat molt útil poder consultar la guia Initiation aux oiseaux du Québec par la couleur, la qual permet, a partir del color principal o secundari i la forma, o bé a través del nom, trobar fotografies i una descripció morfològica de bona part dels ocells que es poden trobar al Quebec, molts dels quals són diferents dels que es poden veure a Catalunya. 

divendres, 19 d’abril del 2013

Sopar de vins i formatges


Avui el Club Social del nostre treball ha organitzat un sopar a base de vins i formatges. El sopar constava de l'entrant que es pot veure a la fotografia de l'esquerra, en el que hi havia un formatge fresc a la broqueta i un formatge fos amb erable a sobre el pa. A continuació, s'han servit 3 plats, cada un amb 3 o 4 tipus de formatge diferents i un vi seleccionat per experts externs perquè maridés amb els formatges que acompanyava. Els formatges eren d'origen francès (St-Albray, Le Grand Rustique, Morbier i St-Agur), quebequès (Cheddar Briannia vieilli 9 mois, Brie Chevalier triple crème, Chevrita i Oka Classique) i suís (Appenzeller). Els vins eren francesos i italians i, per a les postres, a base de fondue de xocolata amb fruita i profiterols, un vi de Porto. El sopar ha estat molt bé i els maridatges força aconseguits, tot i que ens ha cridat l'atenció que no hi hagués cap vi del Quebec.

dijous, 18 d’abril del 2013

Centre cultural i del patrimoni Uplands


Al districte de Lennoxville de Sherbrooke hi ha el Centre cultural i de patrimoni Uplands. Es tracta d'una casa - construïda l'any 1862 i que va ser habitada fins l'any 1987 - en la que s'hi mostren diferents estances (un parell de salons, un bany i un dormitori) decorades i moblades d'època i amb diverses antiguitats provinents d'un museu d'història local (entre les quals, diferents jocs i joguines). També hi ha informació sobre la vida a l'antiga vila de Lennoxville, que va ser municipi independent des de 1871 fins que el van fusionar amb Sherbrooke l'any 2002. El Centre Uplands es complementa amb una sala amb exposicions temporals que solen renovar-se cada dos mesos. Quan el vam visitar, n'hi havia una de ceràmica i brodats, amb algunes peces força aconseguides. Per acabar de donar ambient, ofereixen tes a l'anglesa que, a l'estiu, es poden prendre en el gran jardí que hi ha a la finca, que té, en total, 1,6 hectàrees de superfície. 

dimecres, 17 d’abril del 2013

Es tornen a veure marmotes


Un altre símptoma primaveral és que ja hem començat a veure marmotes com la de la fotografia, que suposem que és una marmota canadenca o marmota monax, ja que l'hem vista a les planures i no a les muntanyes. Per nosaltres veure marmotes i esquirols, que per cert són de la mateixa família, ens fa molta gràcia. La gent d'aquí, però, els té avorrits i, més aviat, són dos tipus d'animals que no agraden massa. Una de les coses més conegudes relatives a les marmotes és el "dia de la marmota" o Groundhog day, que és el 2 de febrer, coincidint amb la meitat entre el solstici d'hivern i l'equinocci de primavera. La tradició diu que, segons el comportament de la marmota quan surt de la hivernació, es pot "predir" si l'hivern s'ha acabat o bé encara durarà unes sis setmanes més. Aquest és un costum molt arrelat als Estats Units i al Canadà ja que hi ha moltes marmotes que fan previsions en diferents indrets. Aquest any, la marmota Phil, de Punxsutawney a l'estat de Pensilvània (que la pel·lícula Groundhog day, coneguda a Catalunya com Atrapat en el temps, va popularitzar), va pronosticar, erròniament, que l'hivern s'acabava mentre que la marmota Fred, de Val d'Espoir de la península de la Gaspesié al Quebec, la va encertar al predir que encara faltava per la primavera. Als Estats Units hi ha gent que es va enfadar molt amb la marmota Phil. Fins i tot, un fiscal en va demanar la pena de mort. Afortunadament per al pobre animal, aquesta demanda es va desestimar. De fet, en molts estats del centre dels Estats Units, no tan sols no es va acabar l'hivern, sinó que encara els dura i, a més, amb fortes nevades i fred. En algunes poblacions, fins i tot, s'han organitzat actes religiosos per pregar que deixi de nevar. I és que hi ha costums que poden ser molt bonics, però són alhora molt poc encertats ja que, segons diferents estudis, el percentatge de fiabilitat està per sota del 40%. Això sí, les poblacions amb marmotes predictores del temps s'han convertit en destinacions turístiques.

dimarts, 16 d’abril del 2013

Els llacs es desglacen

L'increment de temperatures dels darrers dies ha fos tota la neu que quedava. Ara només queda glaç en els llacs més grans o en els menys exposats a la radiació solar. Avui us mostrem una imatge del llac Magog presa diumenge passat. S'hi pot observar una franja d'aigua en primer terme, una altra de gel més aviat prima, una altra d'aigua i, més al fons, una altra de gel més blanc, senyal que encara és bastant consistent. En la primera zona, hi neden uns ànecs, que així retornen al seu hàbitat normal. El llac Magog és el tercer llac més gran dels voltants de Sherbrooke, darrere el llac Memphrémagog i el llac Massawippi. El llac Magog té una superfície de pràcticament 11 quilòmetres quadrats i mesura 11 quilòmetres de llarg i 2 d'ample. La seva fondària mitjana és de 8,7 metres i la màxima de 18,9 metres. Aquest llac rep les aigües del riu Magog, el qual neix al llac Memphrémagog i continua a la sortida del llac Magog fins a confluir amb el riu Saint-François al centre de la ciutat de Sherbrooke. El riu Magog només té 31 quilòmetres de llarg però com que venç un desnivell de 67 metres hi ha un total de 7 centrals hidroelèctriques en el seu recorregut.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Juguem a bitlles

La tarda de dissabte vam anar a jugar a bitlles a una de les cinc sales que hi ha a la ciutat. Nosaltres vam anar al local que tenim més aprop de casa.  Aquesta sala compta amb 32 pistes de joc. En la meitat de les pistes s'hi juga amb les boles que nosaltres havíem vist a Catalunya (les que tenen forats per posar-hi els dits) i en l'altra meitat amb unes boles sense aquests forats però més petites i més lleugeres, de forma que són ideals per als nens. De tota manera, en aquest sector, no només hi jugaven famílies sinó també jubilats. Nosaltres era la primera vegada que hi anàvem, però els nostres dos fills més grans ja hi havien anat una vegada amb el casal d'estiu i dues més en dues jornades pedagògiques. Com que la pràctica té molta importància, ja us podeu imaginar qui va guanyar. Efectivament, els petits ens van deixar en evidència als grans. Un altre dia hi haurem de tornar per a prendre'ns la revenja.

diumenge, 14 d’abril del 2013

Sessió de teatre infantil


Aquesta tarda hem anat a veure una obra de teatre que formava part del cicle d'espectacles infantils Les Choux-Bizz que es programa anualment al Centre Cultural de la Universitat de Sherbrooke. Aquest Centre Cultural compta amb una galeria d'art, sales petites i una sala de representació, sorprenentment gran per tractar-se d'una instal·lació universitària, la sala Maurice-O'Bready, que és la quarta sala d'importància del Quebec i que és on ha tingut lloc la funció. El muntatge que hem vist (Pinocchio) era una versió de les clàssiques aventures de Pinotxo per part de la companyia Tout à Trac de Mont-real que estava bastant ben plantejada i representada. La funció començava a les 14 h, però una hora abans ja s'hi podia anar perquè hi havia un taller de dibuix (de Pinotxos, òbviament) i una explicació de la història d'en Pinotxo. I quan la representació havia acabat, en una sala annexa, es feia una ràpida presentació dels actors i els nens - i els no tan nens - els podien formular les preguntes que volguessin. El públic infantil no ha desaprofitat l'ocasió i ha plantejat moltes preguntes, algunes d'elles de molt detall i encert.

dissabte, 13 d’abril del 2013

Museu de la Natura i de les Ciències de Sherbrooke

Aquesta tarda hem visitat el Museu de la Natura i de les Ciències de Sherbrooke. Aquest museu es va inaugurar l'any 2002 i ocupa part d'una antiga fàbrica tèxtil. Tot i que se'n mostra només una petita part, el museu compta amb més de 65.000 peces - entre les quals molts animals dissecats, insectes i minerals - que provenen  de l'antic Museu del Seminari de Sherbrooke, que es va fundar l'any 1879. El principal atractiu és l'exposició interactiva multimedia i multisensorial Terra Mutantès en la que el públic s'asseu a una taula tàctil com us ensenyem en la fotografia de l'esquerra i en la que durant una mitja hora s'explica l'evolució de la zona al voltant de Sherbrooke des dels orígens de la Terra, quan aquí hi havia un oceà, passant per la formació dels continents actuals, l'època càlida, la glaciació fins arribar al paisatge, fauna i flora actuals. És un espectacle força aconseguit, en la que, a més, hi plou, hi bufa el vent, hi ha tremolors de terra i hi neva. També hem fet una visita guiada a les instal·lacions del museu en la que ens han ensenyat la zona on estan dipositats els exemplars que no estan en exposició. Hi ha animals de tot tipus, incloent els caps dissecats que us ensenyem en la fotografia de la dreta. També hem pujat a un simulador de terratrèmols, on hem comprovat què se sent quan la magnitud del sisme arriba als 7,8 de l'escala de Richter. Hem completat la visita veient una mostra sobre la tribu dels iroquesos que habitava per la zona del riu Saint-Laurent. En la sala on hi havia aquesta darrera exposició hi havia una zona perquè els nens juguessin amb una canoa i, fins i tot, poguessin practicar el tir amb arc. Això ens ha anat molt bé perquè, com la resta de pares, ens hi hem pogut entretenir més i hem pogut contemplar tranquil·lament les antiguitats iroqueses que s'hi exposaven. 

divendres, 12 d’abril del 2013

Tot blanc altre cop

Avui, divendres 12 d'abril, 6 mesos justos després de la primera nevada que vam veure a Sherbrooke, ha tornat a nevar i, altre cop,  el color dominant és el blanc. Aquests darrers dies us hem anat comentant que semblava que la primavera començava a arribar perquè la neu s'havia fos, el color del paisatge havia canviat, les oques han començat a tornar i els arbres a brotar. A més, com que a partir del 15 de març ja està autoritzat fer-ho, molta gent començava a canviar els pneumàtics d'hivern pels d'estiu (nosaltres encara no ho hem fet, i sort, ja que així no ens patinava el cotxe) i d'altres ja havien guardat les pales per netejar la neu. Per això, aquesta nevada no ha agradat gaire a molts quebequesos, que ja estan cansats de neu i d'hivern. Fins i tot, molts animals, com el corb que us mostrem, semblaven sorpresos. Però, com diu la cançó Mon pays que va composar l'any 1964 el cantautor quebequès Gilles Vigneault, Mon pays ce n'est pas un pays, c'est l'hiver.

dijous, 11 d’abril del 2013

Tornen les oques i broten els arbres

A la tardor us havíem explicat que les oques emigraven cap a zones més càlides per a passar-hi l'hivern. Doncs bé, ara ja fa uns dies en vam tornar a veure volar una altra vegada però, aquest cop, de tornada. També alguns arbres, com l'erable de la fotografia, ja comencen a brotar. Tot això és un signe més que ja estem a la primavera i que l'hivern està pràcticament acabat. Tot i amb això, els quebequesos diuen que no se sap mai quan acabarà del tot i quina serà la darrera nevada o glaçada, ja que a vegades pot sorprendre, i de fet, per demà hi ha un avís de tempesta de neu que pot deixar, aquí a Sherbrooke, gruixos de 10 centímetres. Ara bé, el que sí sembla és que, si no passa alguna cosa molt extraordinària, tot el que pugui fer de fred i de neu no durarà pas gaire.

dimecres, 10 d’abril del 2013

Producció del xarop d'erable

Entre finals d'hivern i principis de primavera és el període en el que es recull l'aigua d'erable amb la que s'elabora el xarop d'erable, És el que es coneix com la temporada dels sucres (saison o temps des sucres). El Quebec, amb un 74% de la producció mundial i un 90% de la producció canadenca, n'és el principal productor. 
Abans que arribi l'hivern, els erables acumulen midó, principalment a les arrels. A les acaballes de l'hivern, quan a la nit glaça però de dia les temperatures comencen a ser positives, el midó acumulat a les arrels es transforma en sucres que van pujant pel xilema de l'arbre per a subministrar l'energia necessària per a reactivar el metabolisme de l'erable després de l'hivern. Aquest liquid, que és bàsicament aigua amb un contingut de sucres entre el 2 i el 3%, rep el nom d'aigua d'erable i és diferent de la saba, que començarà a circular més endavant. Degut les variacions de temperatura entre la nit i el dia, l'aigua d'erable flueix. Per això, es fan forats a l'escorça per on surt aquesta aigua d'erable. Llavors, és només qüestió de recollir aquesta aigua. Aquesta recollida es pot fer en galledes (que és el sistema més tradicional i que us mostrem en la fotografia de l'esquerra) o bé mitjançant canonades, com us ensenyem en la fotografia de la dreta, per les quals aquest fluid es desplaça directament fins al local de les cabanes de sucre on es processarà. Aquest segon sistema fa que el bosc es vegi ple de canonades de diferent gruix L'aigua d'erable s'obté d'arbres que tenen un diàmetre del tronc de 20 cm com a mínim. Normalment, han de transcórrer 40 anys abans de que l'erable arribi a aquest gruix. Per sort per als productors, els erables poden produir fins als 300 anys.
Una vegada recollida l'aigua d'erable, es bull en uns evaporadors (us en mostrem un en la fotografia inferior dreta) per a concentrar-la i obtenir així el xarop d'erable. Solen ser necessaris entre 35  i 40 litres d'aigua d'erable per obtenir 1 litre de xarop. Segons la seva qualitat, el xarop obtingut es classifica en 5 categories diferents. Per si això no fos poc, si el xarop es bull més s'obtenen altres productes com el sucre d'erable, la mantega d'erable o el líquid per fer la tira d'erable. Per tant, igual com amb el porc, els quebequesos treuen de l'erable tot el suc possible.

dimarts, 9 d’abril del 2013

Després de la neu... fang

Com us dèiem fa uns dies, pràcticament tota la neu s'ha anat fonent i el paisatge ha variat completament perquè hem canviat el blanc que hi havia al terra pel marró. I és que, amb l'aigua de la fosa de la neu i del desglaç i la de les pluges que han començat a caure, hi ha fang per tot arreu. A l'escola, com que els nens surten al pati igual - excepte si a l'hora de l'esbarjo està plovent - tornen ben enfangats, com podeu veure en la imatge. La fotografia correspon a un dia que podríem qualificar de normal perquè hi ha dies que el nivell d'enfangament és considerablement superior. Sort que ara estem curats d'espants i quan anem a recollir els nens a l'escola ja estem mentalment preparats per descobrir fang en el racó més insospitat de la roba dels nostres fills. I és que, ara que no es pot jugar amb la neu, es pot fer-ho amb el fang, cosa que també agrada - i molt - a molts nens, inclosos alguns dels de casa nostra. Per sort, els nens fins ara anaven amb roba i calçat d'hivern que és impermeable. Com que les temperatures comencen a no ser tan fredes, el que es fa és substituir els pantalons gruixuts que porten per sortir al pati per uns altres de més prims però també impermeables i les botes d'hivern per unes botes d'aigua. Això sí, comptem també amb l'ajuda d'una altra aliada imprescindible: la rentadora, que aquests dies hem d'utilitzar dia sí dia també.

dilluns, 8 d’abril del 2013

Ball benèfic


Dissabte al vespre, l'AMPA (PPO) de l'escola dels nostres fills va organitzar un ball per recaptar diners. El ball estava adreçat a qui tingués més de 18 anys. Per tant, no hi havia nens. El ball es va fer en un edifici dels veterans de l'armada i la força aèria que hi ha a Sherbrooke, conegut amb el nom de The Hut i en el que s'hi acostumen a fer diferents espectacles i reunions. Al ball hi havia una banda musical que tocava en directe i, per cert, molt bé. La recaptació a diners es feia a vàries bandes: l'entrada dels assistens, un sorteig d'unes entrades per anar a veure un espectacle, una subhasta silenciosa (silent auction), una rifa meitat-meitat i també una part dels beneficis del bar. La subhasta silenciosa consistia en subhastar diferents objectes, tots ells donacions (la qual cosa suposava un treball previ per demanar i recollir els objectes que es van subhastar). Aquests objectes estaven exposats i cada un disposava d'un full en què, durant el ball, les persones interessades hi anotaven la quantitat que estaven disposades a pagar-ne. Com en una subhasta, calia anar incrementant l'oferta, en aquest cas, com a mínim en un dòlar. Al final, la persona que havia posat una quantitat més gran s'enduia l'objecte. Una bona manera de guanyar diners.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Dinar a una cabana de sucre

Avui hem anat a una cabana de sucre amb uns amics. A les cabanes de sucre, situades enmig dels boscos d'erables, s'elaboren els productes derivats de l'erable. Ara que és l'època de la collita, n'hi ha que tenen un restaurant en el que serveixen  els  plats típics en els que s'utilitza el xarop d'erable.  Ja havíem comentat que, a la feina, havíem fet un dinar d'aquest tipus. Avui el menú ha estat pràcticament el mateix que vam fer aquell dia, tot i que per al nostre gust, la qualitat inferior. De tota manera, aquesta és una activitat típica dels quebequesos per aquesta època i ha estat bé veure-ho. Allà on hem anat hi havia un menjador, una part del qual es veu en la fotografia, en el que avui s'hi han entaulat unes 150 persones. El dinar estava amenitzat per un cantat que s'acompanyava amb una guitarra i una harmònica i que cantava cançons típiques quebequeses, però, com que nosaltres estavem una mica lluny, gairebé no el sentíem pel soroll que hi havia. Aquí la gent arriba, paga, menja i marxa. Nosaltres som pràcticament els únics que hem fet una mica de sobretaula, però sembla que no és habitual. En aquesta cabana també es podia veure com feien el xarop d'erable, però avui no ho tenien funcionant ja que, segons ens han dit, com que la caldera es troba al costat del menjador llavors fa massa calor.

dissabte, 6 d’abril del 2013

Ringuette

Avui la nostra filla gran ha practicat un esport nou per a ella: la ringuette, en francès, o la ringette, en anglès. La federació quebequesa d'aquest esport promou sessions gratuïtes d'una hora per ensenyar com funciona i com a reclam per a formar equips per al proper curs. Com que avui hi havia programada una jornada d'aquestes a la pista interior de gel de la Universitat Bishop's, al districte de Lennoxville de Sherbrooke, hi hem anat. La ringuette és un esport que es va inventar l'any 1963 a la província d'Ontàrio i, des d'allà, es va estendre al Quebec i a la resta del Canadà. Aquest és un esport bàsicament femení en el que amb pals rectes es fa moure una anella de cautxú blau, com us mostrem en la fotografia de l'esquerra. Es formen equips de cinc jugadores més una portera i, durant les dues parts de quinze minuts que hi ha en un partit, han d'intentar marcar gols introduint l'anella en la porteria. Tot i que també s'hi juga en altres països, la ringuette és un esport que es practica fonamentalment al Canadà. De fet, la ringuette és una altra variant de l'hoquei sobre gel com el broomball que els nostres fills també van tenir ocasió de practicar.

divendres, 5 d’abril del 2013

Comunicació de malalties a l'escola

Ara fa uns dies ens van arribar dues circulars de l'escola en la que ens comunicaven que s'havien detectat malalties infeccioses a la classe d'un dels nostres fills. Res greu: eritrema infecciosa i polls. Per a cada un dels casos, la circular - que va signada per una infermera escolar de l'organisme quebequès de salut i serveis socials i també per la directora de l'escola - proporciona informació sobre la malaltia i les mesures a prendre. Tota aquesta documentació sembla que està extreta d'una guia d'intervenció per a malalties infeccioses a l'escola. I és que, aquí, tot acostuma a tenir el seu protocol d'actuació.

dijous, 4 d’abril del 2013

Dies festius al Quebec

Una de les principals diferències entre països està en els dies festius retribuïts per als treballadors. Al Canadà, hi ha 5 dies festius fixats per a tot el país i entre 3 i 5 més que estableix cada província. En el cas del Quebec només hi ha 3 festius provincials i no hi ha cap festa local. En total, doncs, al Quebec, hi ha 8 dies festius anuals retribuïts. A tall de comparació, a Catalunya tenim 14 dies festius: 8 estatals, 4 catalans i 2 locals. A més de fer menys festes, al Quebec, molts festius s'escauen en dilluns, el que fa que la distribució de les festes sigui més estable i racional.


Els festius que se celebren a tot el Canadà són:
  • 1 de gener, Any Nou
  • Divendres Sant  (al Quebec, però, segons l'empresa, es pot celebrar, en el seu lloc, el Dilluns de Pasqua)
  • 1 de juliol, Dia de Canadà (se celebra el dia 2 de juliol si el dia 1 s'escau en diumenge)
  • Primer dilluns de setembre, Dia del Treball
  • 25 de desembre, Nadal
Al Quebec, a més, hi ha com a festius:
  • Darrer dilluns abans del 25 de maig, Festa Nacional dels Patriotes (el mateix dia és festiu a la resta de províncies del Canadà - excepte l'Illa del Princep Eduard, Novaterra i Labrador i Nova Brunswick -  ja que se celebra el dia de la Reina, que es va instaurar inicialment en honor a la Reina Victòria)
  • 24 de juny, Festa Nacional del Quebec (se celebra el dia 25 de juny si el dia 24 cau en diumenge)
  • Segon dilluns d'octubre, Dia d'Acció de Gràcies
Segons el sector on es treballi, hi pot haver algun dia festiu retribuït més. Per exemple, els empleats federals disposen com a dies festius addicionals el Dilluns de Pasqua, el Dia del Record i Sant Esteve (que aquí es coneix com a Boxing Day o Lendemain de Noël). De tota manera, que sigui festiu no vol dir que el comerços estiguin tancats ja que en moltes festes l'horari d'obertura no varia.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Ciutat subterrània de Mont-real

La ciutat subterrània de Mont-real es va començar a construir l'any 1962 per evitar que la gent hagués de sortir a comprar a l'exterior a l'hivern. Actualment, és la ciutat subterrània més gran del món ja que compta amb 32 km de túnels que connecten 7 estacions de metro del centre de Mont-real, 2 estacions de trens de rodalies i diversos hotels, edificis d'oficines, centres comercials, teatres i centres universitaris de 41 illes de cases. Ara bé, no tots els complexos que connecta estan sota el nivell del terreny. En total, la ciutat subterrànica té una extensió de 12 quilòmetres quadrats que, a l'hivern, són transitats per 500.000 persones. Tot i que anar de compres no és una de les nostres activitats preferides, divendres passat ens vam voler acostar a la ciutat subterrània, almenys per poder dir que, ni que sigui una vegada, hi havíem estat. En concret, vam visitar la zona del complex Desjardins (que és el que us mostrem en la fotografia) i els passadissos que connecten amb l'estació de Metro de la Place-des-Arts, que és on es concentra bona part de la vida cultural i artística de la ciutat. Precisament, en un dels passadissos hi ha una instal·lació de vídeo-art força aconseguida en la que, com altres vianants, ens hi vam aturar una estona.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Passeig pel Barri Vell de Mont-real

Divendres passat, a més de visitar l'exposició de papallones en llibertat, també vam aprofitar per fer una passejada pel Barri Vell de Mont-real, conegut com el Vieux-Montréal. En aquesta zona és on, l'any 1642, hi va arribar el militar i explorador francès Paul de Chomedey de Maisonneuve, qui hi va fundar la colònia de Ville-Marie, que l'any 1705 va  canviar el nom pel de Mont-real, el qual, a la seva vegada, prové de la muntanya de Mont-royal. Des dels seus orígens, la zona de Ville-Marie ha experimentat diversos canvis: ciutat forticada per evitar els atacs dels iroquesos i dels anglesos; enderroc de les muralles per ampliar la zona comercial, financera i de serveis de la ciutat; decadència, i, més recentment, reconversió com a barri històric. Per això, el Vieux-Montréal està ple d'edificis i places de diferents èpoques i amb diferent estat de conservació. Sense ser exhaustius, us en mostrem alguns: l'Ajuntament de Mont-real, d'estil Segon Imperi i acabat de construir el 1872 i reconstruït després d'un incendi que el va destruir l'any 1922 (fotografia superior esquerra); la Basílica de Notre-Dame,  finalitzada l'any 1829, vista des del monument a Maisonneuve situat a la Place-des-Armes (fotografia superior dreta) i el Museu d'Història de Mont-real situat en una antiga caserna de bombers (fotografia inferior esquerra). Com a curiositat, ens vam trobar un edifici amb una senyera (fotografia inferior dreta). Es tractava del restaurant Les Pyrénées, a la Rue Saint Paul. Ara bé, com que no teníem temps per entaular-nos tant, no hi vam entrar. Al cap i a la fi, a casa, ja fem cuina catalana i no l'enyorem tant.