Transport escolar

El transport escolar és tota una institució a Amèrica del Nord, amb els seus característics autobusos grocs. Al Quebec, però, porten la inscripció Écoliers, en francès, en comptes de l'anglesa School Bus.

Qualsevol estudiant que vagi a l'escola pública té dret a fer servir gratuïtament el servei d'autobusos escolars, sempre i quan vagi a l'escola que li pertoca i visqui a més de 0,8 km de l'escola en el cas dels estudiants de maternelle o kindergarden, d'1,6 km els de primària i 1,8 km els de secundària. Aquest barems canvien lleugerament segons la comissió escolar de cada zona. En el nostre cas, tot i que podríem utilitzar aquest transport, portem directament els nens a l'escola ja que hi passem per davant per anar a treballar.

A primera hora del matí i quan acaben les classes, per la ciutat circulen multitud d'autobusos escolars per transportar tots els estudiants de les escoles primàries i secundàries. Quan aquests autobusos s'aturen  per carregar o descarregar estudiants, està prohibit avançar-los per evitar qualsevol accident. A més, els nens han de seguir una sèrie de normes per garantir la màxima seguretat durant el transport, i quan pugen i baixen de l'autobus. També, per als nens que no agafen l'autobus i van a peu, aprop de les escoles hi ha sempre voluntaris, que majoritàriament semblen jubilats, per aturar els cotxes si han de creuar el carrer.

A la sortida de l'escola els nens ja surten agrupats segons l'autobus que els toca agafar. Prop de l'escola hi ha les diferents parades de tots els autobusos que surten d'allí. Els autobusos fan la seva ruta i s'aturen a les parades que tenen assignades. De fet, al darrere hi ha tot un treball de logística, ja que la distància màxima que poden caminar els nens des de la parada d'autobus fins a casa també està marcada per la normativa d'autobusos (0,25 km per a maternelle, 1,0 km per a primària i 1,6 km a per secundària). 

Recordatori de les eleccions

Ens ha sorprès que arribés a la bústia de la casa on vivim una carta dirigida als electors que hi poden haver a la nostra adreça recordant que dimarts vinent, 4 de setembre, hi ha eleccions a l'Assemblea Nacional, el Parlament de Quebec.

A la part de davant hi ha la informació bàsica (circumscripció electoral, mesa electoral i adreça, horari i documentació a portar). Per darrere, hi ha la relació, en rigorós ordre alfabètic, dels candidats que es presenten per a ser escollits diputats de la nostra zona.

És l'única carta que hem rebut a la bústia. No hem trobat cap carta de cap partit polític, com passa a Catalunya. El que sí que hi ha són força cartells electorals penjats pels fanals de la ciutat. I també, tot i que mirem molt poc la televisió, hem vist algun esporàdic anunci electoral enmig de la resta d'anuncis que amb força freqüència van interrompent la programació.

Les escoles al Quebec: hem començat el curs

Avui la Mercè i en Tomàs han començat a l'escola.

Al Quebec hi ha dos tipus d'escoles públiques: la francesa, que és la majoritària, i l'anglesa, on a grans trets, només hi poden anar (són elegibles per anar-hi) fills de pares canadencs que hagin estat educats en anglès o fills de pares que són temporals al Quebec.

Nosaltres havíem contacctat amb la Commission Scolaire de la Région-de-Sherbrooke per anar a l'escola francesa. Aquestes escoles tenen el francès com a idioma vehicular i a primària fan una hora d'anglès setmanal com a segona llengua. En aquestes escoles, l'acollida o integració dels nens/es immigrants la fan de 2 maneres diferents:

- Acollida per immersió entrant directament en una classe regular.

- Algunes escoles tenen classe d'accueil, o sigui, una classe d'acollida on només hi ha nens/es immigrants.

La primera és una integració real i millor que la segona, almenys en el cas que el nen ja hagi estat escolaritzat amb anterioritat. La segona és un bon sistema per a nens que, a més de no parlar l'idioma, no han anat a escola o han anat a sistemes escolars molt diferents i procedeixen de països amb uns costums molt diferents i que necessiten, a més d'educació, socialització.

A cada barri hi ha vàries escoles i, com a Catalunya, segons on vius tens assignada una escola o a una altra. A nosaltres a l'escola que ens tocava (École Marie-Reine) hi havia plaça per la Mercè però no per en Tomàs, ni a maternelle que és el que li tocaria per edat segons els criteris canadencs (tenir 5 anys el 30 de setembre de l'any escolar) ni a primer. La solució que ens van trobar, per no haver-los de posar en 2 escoles diferents, és que com que en aquesta escola hi ha classes d'accueil posarien a en Tomàs en una d'aquestes classes, amb una vintena de nens entre 6 i 12 anys, amb diferent nivell d'escolarització i de diferents països del món. Val a dir que hi havia dues professores fixes més una logopeda i una 'socialitzadora' unes hores a la setmana. A nosaltres parlant amb gent que havia estat a la classe d'accueil la solució no ens satisfeia gaire, malgrat en Tomàs podia entrar a primer enlloc de maternelle.

Com que estem aquí temporals i tenim alternativa, la vam valorar i vam contactat amb l'Eastern Township School Board que és la Comissió Escolar de les escoles angleses de la zona. Ha estat una decisió difícil ja que hi havia algunes coses que ens agradaven i altres que ens desagradaven a tot arreu. Finalment, hem decidit portar-los en una escola anglesa, totalment bilingue. En Tomàs li toca anar al kindergarden (l'equivalent al maternelle francès) ja que fa els 6 anys a l'octubre i no pot fer primer. Al kindergarden fan un dia en francès i un dia en anglès, o sigui és totalment bilingüe. Veurem què parlem al cap d'un any, si tot o res! La Mercè entrarà a Grade 2 on fan 1.5 h de francès cada dia i la resta en anglès (matemàtiques, gimnàstica, arts, ètica i música, tot i que aquesta darrera algun dia la fan en francès). Per la zona hi ha dues escoles angleses, la del centre de Sherbrooke que és la que ens tocaria i a la que podrien anar amb transport escolar gratuït i la de Lennoxville (Lennoxville Elementary School), que hi passem per davant quan anem a treballar i que és la que finalment hem escollit (veure les fotografies).

Val a dir que totes les escoles tenen patis molt grans, oberts sempre (durant l'hora de pati hi ha professors que vigilen) ja que, com vam comentar a Parc Bureau quan no hi ha classes estan oberts a tothom.

Garderie familiale

Ahir l'Agnès va començar a anar a la guarderia i n'està molt contenta. A Catalunya li tocaria fer P4, però al Quebec l'escolarització infantil comença l'any que el nen o nena té 5 anys fets el 30 de setembre. Per tant, aquest any, deixarà d'anar a escola i ha de tornar a anar a una llar d'infants. 

De fet, una de les coses que ens ha portat més temps des que vam arribar ha estat trobar algun lloc on pogués anar ja que totes les llars d'infants  (que aquí s'anomenen Centre de la Petite Enfance, CPE) amb les que contactàvem estaven plenes. Finalment, hem trobat una garderie familiale per a l'Agnès que està ubicada en la casa de la fotografia. La garderie familiale és un servei molt estès, en el que una persona cuida entre 5 i 7 nens a casa seva. En el cas de la nostra garderie, són 3 nens i 3 nenes d'edats compreses entre els 18 mesos i els 4 anys i mig.

El sistema està regulat pel Govern del Quebec, el qual emet el segell indicatiu que us mostrem per indicar que el servei està oficialment reconegut. El Govern efectua quatre inspeccions anuals, sense previ avís, per comprovar que tot funciona correctament. A més, és un servei subvencionat que - de moment - costa uns 7 dòlars per dia, amb el menjar inclòs. L'horari del servei s'adapta molt bé a les diferents condicions laborals dels pares, ja que obre de dos quarts de vuit del matí a les cinc de la tarda.

Pel carril bici

Ara que ja tenim bicicletes, hem començat a fer-les servir en un dels molts carrils bicis que hi ha. De fet, són vies perquè hi circuli la gent amb bicicleta, a peu, amb patins o qualsevol altra cosa que s'hi assembli. Tenim la sort que hi ha un carril bici molt a prop de casa. Aquest carril bici va seguint el marge del riu Saint-François, enmig de boscos. Una part està asfaltat, però l'altra segueix un camí en molt bon estat. I només transcorre al costat d'un carrer en un tram curt. Per tant, una delícia per fer passejades.

De carrils bicis n'hi ha d'altres per la ciutat. I la majoria són força transitats. De fet, s'hi veu més gent passant-hi que la que es pot trobar habitualment en la majoria de carrers. I no només hi ha aquests carrils per la ciutat, sinó que és possible anar per tot el Quebec per carrils bicis sense que calgui anar per carretera.

Parc Nacional del Mont-Mégantic

Avui hem anat al Parc Nacional del Mont-Megántic, a uns 75 km d'on vivim i que és una reserva internacional de cel fosc per a contemplar el firmament.

Hem fet una mica de senderisme, recorrent un dels camins adequats per als nens, enmig de dos rierols i gaudint de la fresca del bosc, ja que avui a ple sol feia molta calor. De tota manera, es comença a entreveure el canvi de color de les fulles d'alguns arbres, senyal que la tardor s'acosta.

Després hem pujat amb cotxe fins al cim del Mont Saint-Joseph, de 1065 m d'alçada, on hem pogut contemplar unes boniques vistes. Llàstima que la visibilitat no era del tot bona. A tocar del Mont Saint-Joseph hi ha el Mont-Mégantic, que dóna nom al Parc, de 1105 m d'alçada i en el que hi ha el millor observatori astronòmic de l'est del Canadà. Aquestes muntanyes probablement us semblen baixes, sobretot si les comparem amb les que hi ha a Catalunya, però tenint en compte que la muntanya més alta del Quebec és el Mont D'Iberville, de 1652 m d'alçada, i, la segona, el Mont Jacques Cartier, de 1270 m d'alçada, doncs tampoc no estan tan malament.

Aquesta vegada hem tingut una mica més de sort i hem pogut veure algun animal més, com la marmota de la fotografia.

Per cert, ahir us parlàvem de les carreteres amb pendents forts i de com aquí s'intenta tenir-ho tot  controlat. Doncs bé, avui baixant del Mont Saint-Joseph ens hem trobat amb un nou indicador: a sota del senyal del pendent, un cartell indicava la marxa automàtica que calia posar per evitar un escalfament excessiu del frens. Ens hem trobat, però, que el nostre cotxe no disposa d'aquesta marxa recomanada, per la qual cosa hem hagut de frenar més de l'habitual i, efectivament, els frens se'ns han escalfat una miqueta més del compte. 

Carreteres amb pendents forts

Els dies que vam estar per la regió de Charlevoix vam circular per carreteres que havien de salvar desnivells d'uns 600 metres en uns 2 o 3 quilòmetres. Vam trobar alguns trams amb pendents de fins al 18%, com anuncia el cartell de la dreta. Aquests cartells avisant dels pendents es van trobant al llarg de les carreteres. I és que més val estar advertit perquè el cotxe es va accelerant força tot baixant per la rampa amb el riu Saint-Laurent de fons. Imaginem que conduint un camió deu ser tota una altra sensació. Com que més val prevenir, hi ha un altre cartell a l'esquerre que diu com s'ha de comprovar l'estat de frens per no tenir sorpreses desagradables a mig camí. De tota manera, al final, hi ha una zona d'aturada d'emergència. És la mentalitat d'aquí: intentar-ho tenir tot controlat.