Avui és Sant Jordi. Tot i que aquí no hi ha ni parades de llibres ni de roses ni saben què és la llegenda de Sant Jordi i el drac, hem intentat mantenir la tradició i hem celebrat aquesta diada de la forma més tradicional possible. Per als llibres, no hi ha cap problema ja que hem anat a una llibreria a comprar-ne. Per a les roses, tampoc, perquè n'hem trobat a una floristeria. La diferència és que amb les roses no hi posen, com a Catalunya, ni la senyera ni l'espiga de blat sinó falguera, una fulla de saló i gipsòfila (Gypsophila paniculata) que aquí en diuen soupir de bébé. Per tant, hem tingut tots els elements necessaris per poder, si més no, celebrar Sant Jordi perquè hem tingut llibres i roses i, pel que fa a la senyera, ja la portem al cor.
Amb la neu es poden fer dos tipus de cases o cabanes: els coneguts iglús o bé els quinzhee o cabanes de neu. Per a fer iglús cal tallar blocs de neu, pel que cal que faci molt fred perquè aquesta estigui ben glaçada. Els iglús són construccions que poden ser permanents, que són molt més elaborades i que requereixen més temps i una mica de pràctica per fer-les. Els quinzhee, en canvi, són molt més fàcils de construir que els iglús i també solen durar menys ja que no són tan robusts i poden enfonsar-se en condicions climàtiques adverses. Els quinzhee se solen construir per passar-hi la nit, per supervivència o bé, per divertir-se. 
Des que hem arribat, ens han visitat els bombers, hem hagut de cridar la policia i ara fa dues setmanes vam haver d'anar a urgències d'un hospital (tot un èxit en el sentit que és la primera vegada en 6 mesos que hem visitat un metge!). Per sort, no va ser res greu. Feia uns dies que tenia uns dolors per una inflamació del nervi ciàtic i, un dia, a la feina, el dolor va augmentar molt sobtadament. Tant, que, durant uns instants, vaig perdre el coneixement, cosa que em passa a vegades. Doncs bé, tot i estirar-me per evitar caure i avisar als companys que em desmaiaria, van decidir seguir el protocol d'emergències del centre - el qual, per cert, funciona molt bé - i van cridar tant sí com no una ambulància. Tot i que quan va arribar el personal sanitari, els vaig explicar que tot era degut a un dolor fort i ells van veure que totes les constants eren correctes, em van portar cap a urgències de l'hospital. Això sí, em van deixar triar a quin dels dos que hi ha a la ciutat volia anar i vaig escollir el que tenim a la vora de casa. Un cop allà, vaig haver de presentar la targeta sanitària del Quebec i després de cinc hores i mitja entre proves i esperar (van estar tres hores per fer-me una radiografia), van arribar a la conclusió que sí, efectivament, la pèrdua de coneixement va ser causada pel dolor. De fet, va anar bé ja que així em va visitar un metge que em van receptar la medicació pertinent. El fet d'entrar per la porta gran (amb ambulància), em va estalviar haver d'anar a urgències una altra estona, cosa que probablement hagués acabat fent, i fer les llarguíssimes hores de cua que hi havia aquells dies degut a la passa de grip. En alguns casos, es va arribar a més de 24 h d'espera ja que, com que no hi ha l'equivalent als nostres centres d'assistència primària, tothom va a les urgències dels hospitals i els serveis estan col·lapsats. Per tant, no em puc pas queixar ja que em vaig estalviar molt de temps!
A l'estiu, en previsió del que vindria, vam comprar un trineu en una venda de garatge. A més, fa un parell de setmanes, ens van deixar tres trineus més. Aquesta tarda hem volgut anar a provar-los, aprofitant que les temperatures no eren gaire baixes (entre -1 i -3ºC) i que havia caigut una mica de neu (entre 2 i 3 cm) aquest matí. Per això hem anat al Parc Bureau, que tenim a poca distància de casa. Allà, hi ha uns pendents que envolten un cap de futbol. De fet, ja hi havíem baixat amb uns plàstics que ens va portar el Pare Noel. Avui, però, hem agafat els trineus que ens cabien al cotxe (n'hi ha un, de quatre places, que no ens hi entrava) i hem anat cap al parc. Com podeu veure en la primera fotografia, els trineus són una mica diferents: un és d'una plaça, els altres de dues i un fins i el del mig té volant per dirigir-lo allà on es vol. Amb ells hem anat lliscant baixada avall, com podeu veure en la segona instantània. Aquesta vegada hem estat dels primers en arribar, per la qual cosa, durant una estona, hem gaudit de neu verge. Ara bé, més endavant, la neu nova ha anat marxant i quedava el gel acumulat d'altres dies. Després d'unes quantes patinades al gel, hem considerat que, per avui, ja n'hi havia prou. 
El patinatge i l'hoquei sobre gel són dues de les principals activitats que es poden fer a l'hivern al Quebec ja que en molts parcs públics hi ha espais glaçats per patinar o per jugar a l'hoquei. Nosaltres, de moment, ens conformem amb patinar. Ara bé, per patinar fan falta patins. Hem tingut la sort que dues companyes del centre on treballem ens han donat patins que ja no utilitzaven perquè s'havien fet petits o eren una mica vells. Com que aquests patins no ens anaven bé a tots, hem anat a una botiga d'articles d'esports on tenen tan articles nous com també usats. En el nostre cas, com que estarem aquí només un any, no ens val la pena comprar patins nous i menys per als nens, ja que encara els creix el peu. A més, en la botiga que us hem comentat, si portes un parell de patins usats que encara es puguin fer servir, se'ls queden i et fan un descompte sobre el preu dels patins usats que et venen, sempre i quan siguin del mateix color. Vistes les facilitats, avui hem anat a aquesta botiga i hem comprat els patins de les talles que ens faltaven, amb un preu inferior perquè hi hem deixat els patins que no ens anaven bé. Per tant, ara ja estem a punt per a patinar... o, com a mínim, per a intentar-ho!
Des que vam arribar al Quebec, ens hem hagut de posar en contacte amb els diferents cossos de seguretat pública. Primer, va ser la visita dels bombers a casa nostra. I ara, en el viatge que hem fet a Nova York, hem necessitat la policia local. L'endemà de la nevada que hi va haver, vam decidir anar amb cotxe a l'estació del tren perquè encara hi havia molta neu a les voreres i no volíem que els nens es mullessin en excés ja que, tot i que que porten calçat d'hivern impermeable, tenen tendència a jugar amb la neu i solen acabar molls. Doncs bé, vam engegar el cotxe i al baixar per fer pujar els nens, accidentalment vam tocar el tancament centralitzat i va quedar el cotxe tancat i en marxa. I això ens va passar a l'estat nordamericà de Nova Jersey, lluny d'on residim, el Quebec, on tenim les claus de recanvi. A més, era diumenge al matí, de manera que els tallers mecànics estaven tots tancats. Sort que ens van donar la solució: trucar a la policia de la ciutat en la que estàvem. I, efectivament, els vam explicar el problema i ens van enviar un cotxe patrulla. El policia - molt amable i, a més, d'origen portuguès - després de fer-nos preguntes, veure que tot era correcte i fer-nos omplir el formulari corresponent, va treure les eines necessàries i va obrir el pany per dintre. Això sí, primer, ens va dir, de broma, que no sabia si ens havia d'ajudar ja que suposava que nosaltres, al ser catalans, devíem ser seguidors d'en Leo Messi però ell, essent portuguès, preferia en Cristiano Ronaldo. La veritat és que, en aquelles circumstàncies, si hagués calgut, haguessim canviat (temporalment, que consti!) les nostres preferències futbolístiques, que són òbvies.
Avui se celebrava el sopar de Nadal de la feina. Hi havia més de 100 assistents, entre treballadors i parelles, i això que tothom s'havia de pagar el sopar. A les 17:30 se servia un ponx i a les 18:30 començava el sopar. Normalment, aquesta festa es feia en el mateix centre on treballem però, aquest any, al darrer moment, han hagut de buscar un local alternatiu que, finalment, s'ha trobat en un poble situat a 12 km de Sherbrooke. I és que, tot i comptar amb un permís previ per prendre alcohol en un edifici federal, hi ha hagut un canvi de normativa que ho impedeix. I, és clar, un sopar de Nadal sense un bon vi deixa molt a desitjar. El sopar consistia en diferents plats freds (crudités, amanides, galetes salades, taula de formatges i patés i diverses confitures i salses) i calents (llom de porc farcit amb nabius (cranberries), pernilet de pintada farcit amb prunes i foie gras i salmó enrotllat amb panxeta). La gent emplenava el plat amb una mica de cada cosa, com podeu veure en la fotografia inferior. La veritat és que el nom dels plats sona bastant millor que el gust que tenien! El vi, cadascú se l'havia de portar, però hi havia servei de bar amb tot tipus de begudes. Per postres, tronc de Nadal i pastís de sucre.
