Mosaicultures internacionals

Avui, el nostre darrer dia al Quebec, hem visitat de nou el Jardí Botànic de Mont-real, per tal de veure l'exposició internacional de mosaicultures. Aquesta exposició feia 10 anys que no es feia a Mont-real, pel que hem estat de sort de poder-la veure en la nostra estada ja que havíem vist com la preparaven en la nostra anterior visita i ja llavors ens havia semblat que seria una mostra espectacular. En l'exposció internacioanl de mosaicultures hi ha 49 obres de dimensions més o menys grans (algunes feien més de 15 metres d'alçada), sobre el tema "Terra d'Esperança" fetes per artistes provinents de 25 països diferents. La veritat és que és una exposició increïblement bonica i original. Algunes de les obres que més ens han agradat, les podeu veure en les fotografies que adjuntem i que si hi cliqueu a sobre es faran més grans i les podreu apreciar millor. La superior esquerra és una obra xinesa que representa la història de la noia de les grues del cap vermell. La central esquerra és un homenatge a la Mare Terra, feta per artistes quebequesos de Mont-real, igual que la inferior esquerra que és un impressionant arbre d'ocells i que, en si mateixa, és tota una obra d'enginyeria per la dificultat de la seva execució. La superior dreta també és una estructura xinesa que representa l'au fènix. Finalment, hi afegim a   la dreta inferior l'obra feta per artistes en representació de la ciutat de Barcelona, que és la salamandra de Gaudí, imitant la que es pot veure al Parc Güell. Les quatre primeres són, per nosaltres, les obres més grans i impressionants que es poden veure. Ara bé, totes les obres, grans o petites, tenen el seu encant. La quantitat de plantes que hi havia en cada una de les obres era molt gran, la qual cosa implica moltíssima feina de preparació. En alguns casos, on es donava aquesta informació es parlava de més de 16.000 plantes. Ara bé, no només la preparació implica molta feina, ja que l'exposició dura uns 3 mesos, pel que cal un manteniment important per tal que les obres estiguin bé en tot moment. De fet, avui hem pogut veure com feien part del mateniment (tallar, treure flors o plantes seques, regar) en algunes de les escultures. Aquestes són les nostres impressions, que escrivim des de l'aeroport Pierre-Elliot Trudeau de Mont-real, a punt d'embarcar per retornar a Catalunya després de poc més d'un any al Quebec.

Parc Nacional del Mont-Tremblant

Avui hem visitat el Parc Nacional del Mont-Tremblant, que es troba a 145 quilòmetres al nord-oest de Mont-real, a la regió de les Laurentides. El del Mont-Tremblant és el parc natural més antic del Quebec, creat el 1895 i, amb 1510 quilòmetres quadrats, és un dels més extensos del Quebec. En aquest parc hi ha 6 rius, més de 400 llacs i diverses muntanyes de la cadena muntanyosa de les Laurentides, que s'estén des d'Ontàrio fins a Labrador. Nosaltres ens hem limitat a visitar el sector del parc que correspon a la vall del riu Diable. Hem pujat fins a La Roche, seguint un camí d'una hora de pujada que venç un desnivell de 230 metres. A La Roche hi ha un mirador des del qual es pot contemplar una vista panoràmica del Mont-Tremblant i del llac Monroe, una part de la qual us mostrem en la primera fotografia. Després, hem fet un parell de camins curts per veure les cascades del Diable i de les Croches. A més de caminar i d'anar amb canoa pels molts llacs que hi ha, una de les activitats típiques a fer en aquest parc natural és pujar per la via ferrada a la paret rocosa de la Vache Noire, però amb els nens no ens ha semblat el més adequat de fer. Dels molts animals que hi ha en parc, avui només hem pogut veure un cèrvol que ens ha mirat encuriosit, com podeu veure en la segona fotografia. Ha estat una bon comiat dels parcs naturals del Quebec. De fet, avui deu ser el dia dels cèrvols, ja que només llevar-nos, al pati dels apartaments on ens estem, ja ens ha vingut a visitar un cèrvol que devia estar força acostumat a la presència humana, ja que hi ha estat força estona.

Museu Sternberg d'història natural

Avui, de tornada cap a Kansas City, hem visitat el Museu Sternberg d'història natural, situat a Hays, a 175 quilòmetres a l'est de Colby. Aquest museu, que pertany a la Universitat de l'Estat de Kansas Fort Hays, porta el nom Sternberg en honor dels membres d'aquesta família que es van dedicar a la recerca de fòssils, molts dels quals formen part de la col·lecció del museu. La peça més espectacular del museu és el fòssil (trobat l'any 1952 a Kansas) d'un peix que es va menjar un altre peix just abans de morir (fotografia superior). Aquest fòssil, que podeu veure en la fotografia superior, té unes dimensions espectaculars ja que el peix gran, de l'espècie Xiphactinus, fa 3,5 metres de llarg i el petit, de l'espècie Gillicus, 1,5 metres. Molts dels fòssils del museu, inclòs l'anterior, daten del període cretaci (entre 66 i 145 milions d'anys enrere) quan la zona de les grans planes dels Estats Units era un mar tropical on hi vivien grans peixos i rèptils, entre d'altres animals. El museu es completa amb reproduccions animades de diferents animals prehistòrics, sobretot dinosaures (fotografia central), tot i que es veu que Kansas no és una zona en la que hi habitessin. També hem pogut visitar una exposició temporal molt interessant sobre els tipus de serp de cascavell amb diferents nivells de verinor que es troben als Estats Units. I, com molts d'aquests museus amb un alt percentatge de visitants infantils, hi havia un espai on els nens podien desenterrar fòssils de la sorra (fotografia inferior), un taller on els mostraven el procés de restauració d'un ullal de mamut i tot un espai amb diverses parts d'animals, col·leccions d'insectes i llibres per descobrir. De fet, quan hem sortit, alguns ja deien que, de grans, volien dedicar-se a trobar i desenterrar fòssils.

Parc Nacional del Jacques-Cartier

El nom de Jacques-Cartier (1491-1557), el descobridor europeu del Quebec - on va arribar l'any 1534 a la badia del Chaleur, a la Gaspésie - és omnipresent al Quebec. En quasi totes les poblacions hi ha un parc o un carrer o una plaça amb el seu nom. La segona muntanya més alta del Quebec - ubicada al Parc Nacional de la Gaspésie - també es diu Jacques Cartier. I hi ha també un riu de 161 quilòmetres de longitud, que neix al llac Jacques-Cartier, ubicat a la zona de les Laurentides, i desemboca al riu Saint-Laurent prop de la ciutat de Quebec. Precisament, part de la vall glacial del riu Jacques-Cartier forma part del Parc Nacional del (riu) Jacques-Cartier, que es troba a 40 quilòmetres al nord de la ciutat de Quebec, i que avui hem visitat. Nosaltres hem fet una petita excursió per una camí de 4 quilòmetres que va resseguint un rierol amb salts d'aigua fins al cim d'un turó des del qual es contemplen els cims del costat est de la vall. Però el que val la pena és anar recorrent el camí de 33 quilòmetres que va seguint la vall aigües amunt. Us mostrem dues imatges de dues zones del parc. Hi ha molts punts on aturar-se i fer excursions més llargues ja sigui a peu o, ara a l'estiu, amb canoa. De fet, hem vist molta gent que baixava aigües avall amb canoes i caiacs. Nosaltres, degut a la manca d'informació per part del guia que ens ha atès al centre de serveis del parc, ens hem quedat amb les ganes de poder fer un descens d'un tram del riu amb una canoa, com la que es pot observar en la primera fotografia, presa al mig de la vall, a la zona del Pont-Blanc. Per cert, en aquest parc és on hem notat una major presència d'insectes, els quals són molt abundants al Quebec degut a la gran quantitat de rius, llacs i estanys.

Parc Nacional de Miguasha

Aquest matí ens hem arribat al Parc Nacional de Miguasha, situat a Nouvelle, al sud de la Gaspésie. El Parc Nacional de Miguasha va ser declarat Patrimoni mundial per la UNESCO l'any 1999 degut a la seva riquesa en fòssils de peixos, plantes i invertebrats, alguns dels quals són de fa 380 milions d'anys. De fet, com que avui plovia, no hem recorregut cap camí i ens hem limitat a visitar el museu d'història natural que hi ha al parc, i pel qual s'ha de pagar una entrada addicional. En aquest museu hem pogut admirar multitud de fòssils, alguns dels quals de grans dimensions. Tots aquests fòssils formen part d'una exposició permanent que contextualitza la seva formació amb l'evolució geològica i biològica de la Terra. Hi hem trobat també una exposició temporal adreçada als nens i dedicada als minerals, però sobre tot a l'amiant, dels quals el Canadà i el Quebec són uns dels principals productors. La veritat és que hem hagut de fer una visita ràpida ja que avui havíem de recórrer cap a 575 quilòmetres i no volíem endaderrir-nos excessivament. Tot i això, és una parada que val la pena fer-la.

Bioparc de Bonaventure

Avui hem continuat el nostre viatge per la Gaspésie i hem recorregut bona part de la Badia dels Chaleurs, al sud de la qual hi ha la província canadenca de Nova Brunswick. Com que anàvem amb nens, hem decidit visitar el Bioparc de la Gaspésie que està ubicat a la població de Bonaventure. El Bioparc és una espècie de zoològic en el que hi ha fauna de la Gaspésie. El Bioparc està dividit en els 5 principals ecosistemes que es troben a la Gaspésie: la badia, l'albufera, el riu, el bosc i la tundra. Els animals que hi ha són ocells aquàtics, mussols, un pigarg americà o àliga marina de cap blanc (foto esquerra superior), llúdries, foques comunes, ossos rentadors, porcs espins, guineus vermelles (foto esquerra inferior), coiots, mofetes, pumes, linxs, cérvols de Virgínia, rens (foto esquerra central), ants (foto dreta superior), llops i ossos negres (foto dreta central). Les instal·lacions es completen amb una zona amb animals de granja i també amb un insectari. La visita està bé per poder veure alguna de les espècies que se'ns havien resistit i no havíem pogut contemplar i també per observar millor els ants i els ossos negres que havíem vist de lluny en el nostre recorregut per la Gaspésie. Hi havia també alguns treballadors del parc que explicaven alguna característica dels animals quan els donaven menjar o en unes zones destinades a descobrir altres aspectes dels animals. Un dels que més ens ha agradat ha estat el de les diferents petjades i femtes de cabres, cèrvols i ants (foto dreta inferior). De fet, hem pogut confirmar que unes femtes que havíem vist al Parc Nacional de la Gaspésie eren d'ants. Després de fer la visita amb calma i contentar els nostres fills, hem continuat fent el que més ens agrada: anar descobrint aquesta zona, força diferent de la resta de la Gaspésie que havíem visitat fins ara, però també molt bonica.

Parc Nacional de l'Illa Bonaventure i del Rocher-Percé

Avui hem visitat el Parc Nacional de l'illa Bonaventure i del Rocher-Percé. Per veure el Rocher-Percé d'aprop i arribar a l'illa Bonaventure, cal agafar un vaixell. Hi ha tres companyies a Percé que ofereixen aquest servei, que inclou comentaris d'un guia del parc. Totes tres tenen el mateix preu i el mateix horari, de manera que no cal perdre gaire temps en escollir amb quina empresa es viatjarà. Tot i que veure el Rocher-Percé des del mar i donant-li la volta és interessant per a contemplar millor aquesta meravella geològica, la visita a l'illa Bonaventure val més la pena. En aquesta illa, situada a 3,5 quilòmetres de Percé i amb 5 quilòmetres quadrats de superfície, hi ha més de 600 espècies vegetals però és coneguda sobretot perquè és un important refugi d'ocells migratoris. Abans d'arribar a l'illa, el vaixell recorre el seu perímetre, cosa que ens ha permès observar foques grises i també diferents punts de nidificació d'aus a les roques, com podeu veure en la primera fotografia. El moll per als vaixells està a l'extrem oest de l'illa i hi ha diferents camins per anar a la punta est, la Pointe-à-Margauix. Avui, però, degut al risc extrem d'incendi que hi ha, només hi havia un camí obert. A la Pointe-à-Margauix hi ha, a l'estiu, una colònia de mascarells comuns (Morus bassanus), que en francès es coneixen com a fous de Bassan i en anglès Northern gannets. El mascarell comú és l'ocell aquàtic més gran d'Amèrica del Nord i, per pescar, fa descensos des de 30 metres per sobre el mar i és capaç de submergir-se fins a 15 metres. Podeu veure en la segona fotografia la gran quantitat d'ocells que hi ha (al voltant de 50.000 parelles) que vénen a reproduir-se aquí, malgrat degut al canvi climàtic en els darrers anys la població ha disminuït. En aquests moments, ja es podien veure algunes cries, mentre que altres encara estaven covant els ous. Una guia del parc ens ha explicat les principals característiques i pautes de comportament d'aquesta espècie. A la tornada, a Percé, hi ha el museu del parc, amb exposicions sobre el passat bacallaner d'aquesta població i també sobre la geologia, flora i fauna del Rocher-Percé i de l'illa Bonaventure.

Ruta dels fars i Parc Nacional de Forillon

Avui hem anat seguint la carretera 132 - que va vorejant l'estuari del riu Saint-Laurent, primer, i el golf de Saint-Laurent, més endavant -des de Sainte-Anne-des-Monts fins a Gaspé. En total, han estat al voltant d'uns 218 quilòmetres -  des del Parc Nacional de la Gaspésie on hem fet nit - i unes 4 hores de viatge, degut, en part, als nombrosos trams en obres que hi havia i en la que hi havia circulació alterna. De tota manera, el paisatge que es veu val la pena. Seguint aquest itinerari es fa part de la ruta dels fars, els quals són nombrosos en aquesta zona degut a la costa escarpada que hi ha. A la població de La Martre és on hem fet una aturada més llarga per a seguir la visita comentada del far que hi ha, que és caracteritza, a més del seu color vermell, com podeu comprovar en la primera fotografia, per ser l'únic far de fusta que encara està en servei al Quebec. Aquest far va ser construït l'any 1906 en substitució d'un altre construït l'any 1876. El far fa 17 metres d'alçada i els 12 primers tenen uns pilars inclinats de fusta cada un dels quals és una sola peça. Més endavant, abans d'arribar a Gaspé, hem visitat el Parc Nacional de Forillon. Aquest parc, propietat del Govern del Canadà, està situat en el Golf de Saint-Laurent i ocupa la part nord de la Badia de Gaspé. Al sector nord del parc, el Cap Bon-Ami, que podeu veure en la segona imatge, és espectacular. A més, hi ha molts ocells, com el corb marí que fa els nius a les parets escarpades dels cingles, i també és fàcil veure-hi animals marins. Tot i que hi hem vist foques, avui no hem tingut sort i no hem avistat cap balena, cosa que es veu que succeeix amb freqüència. Al sector sud del parc hi ha diversos edificis ambientats d'època per reflectir com era la vida dels pescadors de la zona al segle XIX. A nosaltres, però, ens han agradat més les vistes que hi ha sobre la Badia de Gaspé des dels diferents miradors que hi ha, com podeu veure en la darrera fotografia. La sorpresa ens l'hem enduda quan hem agafat el cotxe després de veure el sector d'Anse-aux-Amérindiens i hem vist que un petit ós negre creuava la carretera dos cotxes davant del nostre. Malauradament, no hem estat a temps de fotografiar-lo. De fet, els ocupants del primer vehicle amb prou feines l'han pogut fotografiar. Això sí, molt amablement, ens han ensenyat la fotografia que han fet per comprovar que, efectivament, havíem vist un ós.

Parc Nacional de la Gaspésie

Avui hem visitat el Parc Nacional de la Gaspésie. Aquest parc, comparat amb els que havíem visitat fins ara, és molt muntanyós i ens ha recordat una mica el nostre Pirineu. De fet, la segona muntanya més alta del Quebec, el Mont Jacques Cartier (1270 m), es troba en aquest parc i és l’únic lloc del Quebec on es poden observar els rens. Nosaltres, però, no hi hem pujat sinó que hem fet una muntanya més baixa i amb un camí més curt i més adequat per a tots nosaltres, el Mont Ernest-Laforce (820 m). El cim del mont Ernest-Laforce té l’avantatge, a més, com podeu comprovar en la primera fotografia,  que permet contemplar moltes altres muntanyes ja que, a més del Mont Jacques-Cartier, s’hi veuen el Mont-Albert (1088 m), el Mont-Xalibu (1140 m), el Mont Joseph-Fortin (1140 m) i el Mont Richardson (1180 m), entre  d’altres. Durant la baixada, fins i tot hem tingut l’oportunitat de veure la femella d'ant que estava menjant que apareix, mig camuflada, en la segona fotografia.  Hem tingut sort ja que, tot i que a la zona del Mont Ernest-Laforce és freqüent veure’n, la calor que feia avui (amb temperatures màximes de 30ºC) no afavoria precisament que poguéssim veure aquests animals. També hem caminat fins al Llac dels Americans, que podeu veure en la tercera imatge, on hi hem vist moltes truites d’arc iris i cap grossos, com els que es veuen en la quarta fotografia. També hem fet una caminadeta per la zona més baixa de les muntanyes, per anar al mirador de La Lucarne i a les cascades de Santa Anna.

De camí cap a la Gaspésie

Avui hem començat un periple d’uns dies per la Gaspésie, que és la peninsula situada a l’est de l’estuari del riu Saint-Laurent. El nom de Gaspésie prové del mot Gaspé, el qual a la seva vegada deriva del terme micmac Gespeg que vol dir “fi de les terres”. Seria, per tant, l’equivalent al Finisterre de la peninsula ibèrica. Abans d’arribar pròpiament a la Gaspésie ens hem aturat a un parell de llocs a la zona del Baix Saint Laurent. Un d’ells, el Parc Nacional de Bic, que és un lloc on es poden observar foques, entre d'altres animals. Quan hi hem passat, però, la marea estava baixa, com podeu veure en la fotografia superior esquerra, i no n’hem vista ni una. Una mica més endavant, al sector de Pointe-au-Père de Rimouski hem visitat el submarí Onondaga, l’únic submarí amb l’interior visitable al Canadà i del qual us mostrem la panoràmica exterior en la fotografia inferior esquerra. Ha estat bé fer la visita audioguiada que ensenya les particularitats de la vida a bord del submarí i algunes curiositats d’aquest submarí que va estar en servei entre els anys 1967 i 2000. A la tarda, hem visitat els jardins de Métis, a la població de Grand-Métis, ja a la regió de la Gaspésie. En aquests jardins, creats per Elsie Redford entre 1926 i 1958, es mostren més de 3000 espècies i varietats de plantes en 15 jardins diferents, alguns dels quals molt exhuberants, com podeu veure en la fotografia superior dereta. A més, fins a finals de setembre s’hi celebra la 14a edició del Festival Internacional de Jardins, amb creacions contemporànies i molt suggerents, com la que es pot observar en la fotografia inferior dreta.

Canoa al Llac Stukely i castors a l'estany Fer-de-Lance

Avui hem anat a ensenyar el Parc Nacional del Mont-Orford a la Laura, la Neus i l'Enric, que ens han vingut a visitar. Aquesta vegada, però, hem pogut anar amb canoa i caiac pel Llac Stukely, cosa que fins ara no havíem pogut fer. Hem tingut sort perquè, tot  i que estava força núvol, el temps ha aguantat i ens ha permès poder veure altre cop des de l'aigua els bonics paratges de les illes que hi ha en aquest llac, com podeu veure en la fotografia dreta. Després, hem dinat de pícnic al costat de la platja del Llac Stukely, que avui - en ple cap de setmana llarg  ja que dilluns també és festiu al Quebec - estava plena de gom a gom. Havent dinat, hem caminat per un sender d'uns 2,5 quilòmetres que va passant per boscos d'erables fins arribar a l'estany Fer-de-Lance. Aquest estany, com molts altres de la zona, es va originar per l'acció dels castors, que van crear preses que retenien l'aigua. En l'estany Fer-de-Lance encara hi ha activitat de castors ja que s'hi pot observar un cau d'aquests animals des d'un mirador. Avui hem tingut molta sort i i hem pogut veure a poca distància un castor  nedant, com podeu veure en la fotografia esquerra superior. Hem hagut d'esperar una estona a veure'l perquè s'estava en la zona de joncs i anàvem sentit el seu so, que és una mica peculiar, però no es decidia a sortir. A l'estany Fer-de-Lance també hi hem vist un cèrvol que es venia a abeurar a l'estany i diferens ocells com colibris i merles ala-roges. Quan érem a l'estany hi ha hagut una ullada de sol i hem pogut retratar-lo reflexat a l'aigua, com es veu a la fotografia inferior.

Hatley

Avui hem anat a Hatley, un petit poblet de 750 habitants situat a uns 30 quilòmetres al sud d'on vivim. A l'igual que l'altra vegada que hi vam anar, hem pogut gaudir molt de la natura i veure diferents animals. Apart dels animals de la granja (cabres, pollastres, conills, ases, cavalls i gossos), hem pogut veure molts tipus d'ocells diferents. En una caseta d'ocells, hi havia les cries de la merla blava de l'est i, de tant en tant, vèiem com els adults, mascle i femella, anaven fent viatges fins a la caseta per alimentar-les. Són ocells que tenen les ales ben blaves i, a més, el mascle té el pit de color una mica taronja. També hem vist tres ous blaus dins un niu "convencional" que ens han dit que eren de tórtora. El camí de tornada l'hem fet majoritàriament per camins, que aquí solen estar en força bon estat. El paisatge és una successió de petits turons, des d'on es veuen les principals muntanyes dels voltants. Hi ha diverses granges disseminades, majoritàriament de vacum, però en alguna també hi crien cavalls. En aquesta àrea també hi ha força superfície dedicada al cultiu d'avets, dels quals el Quebec és un dels principals productors.

Un dia a Mont-Orford

Avui al matí hem tornat al Parc Nacional de Mont-Orford, aquest cop amb els avis Manel i Margarita ja que és una visita gairebé obligatòria per a les persones que ens vénen a visitar. Tot i que estava núvol, al matí ha aguantat i hem pogut fer la caminadeta des del Llac Stukely fins a l'Estany Fer-de-Lance. Durant tot el trajecte hem pogut sentir molts ocells que cantaven però la veritat és que n'hem vist ben pocs. Ara bé, al Llac Stukely hi havia dues parelles d'oques del Canadà (Bernache du Canada) (fotografia inferior esquerra), una parella d'ànecs collverds, alguna griva americana i, quan ja marxàvem, hem tingut la sort de veure un picot (fotografia de la dreta).

Jardí Botànic de Mont-real

Avui ens hem arribat a Mont-real a visitar de nou el jardí botànic. De fet, tot i que ja hi havíem estat en dues ocasions, quan hi va haver l'exposició dels jardins de llum i la de les papallones en llibertat, pràcticament no havíem pogut passejar-nos pels exteriors, degut a l'època de l'any en què es van fer. Avui hem pogut passejar pel jardí alpí, el xinès, el japonès, el de les primeres nacions i el dels lilàs. Ara, tot i que no estem en el període de màxima floració, ja s'hi poden veure moltes plantes amb flor, com és el cas de l'iris de la fotografia esquerra i del racó del jardí alpí de la fotografia dreta superior. A la pàgina web del jardí es pot trobar informació de moltes coses diferents, entre elles, les plantes que floreixen cada setmana. Avui hem pogut "tastar" el que serà l'exposició "Mosaicultures internacionals" que es farà del 22 de juny al 29 de setembre, en la que es fan escultures gegants amb plantes i flors, com les que es poden veure en la fotografia inferior. De fet, tot just hi estaven treballant i, per això, hi havia vàries zones del jardí tancades, entre les quals la de l'arborètum, que no hem pogut visitar. Realment aquesta exposició promet. Haurem de veure si, abans de marxar, podem anar-hi!

Menjadora per als ocells

En un arbre del jardí de la casa on estem hi hem penjat la menjadora per als ocells que la nostra filla gran ha fet a l'escola, on que aquest trimestre estudien els ocells. La menjadora és molt fàcil de construir. Es tracta d'agafar una ampolla usada una mica gran i fer-hi una entrada ben ampla en un dels costats perquè hi puguin entrar els ocells. Una mica per sota, s'hi fan dos foradets més per poder-hi posar una branqueta petita que hagi caigut a terra i que serveixi com a suport per als ocells. A la zona del tap cal posar-hi un cordill per lligar la menjadora a un arbre o allà on vagi bé. Per últim, dins l'ampolla s'hi posen granes perquè els ocells vinguin a alimentar-se. Ara només falta veure si als ocells els agrada venir a aquesta menjadora. Esperem que sigui així i que poguem contemplar més ocells d'espècies que no haguem vist encara.

Esclat de floració

Dèiem uns dies enrere que es podia veure un paisatge ben primaveral. Des de fa un parell de setmanes que hi ha hagut un esclat de colors degut a la gran floració. La majoria de jardins de les cases estan molt ben arreglats, plens de plantes ja florides i arbres també florits com el de la fotografia superior. Aquests arbres, són espectaculars per la gran quantitat de flors que tenen (se'n pot veure un detall a la fotografia) i perquè se'n poden trobar a vàries cases de la majoria de carrers. Es tracta d'una varietat de pomers de jardí, que fan unes pomes molt petites. La flor abans d'obrir-se és de color rosa fosc i, un cop oberta, de color rosa clar. També es poden veure lilàs i arbres amb flors blanques, així com altres varietats de plantes. Alhora, a la gespa d'alguns jardins i als camps s'hi pot veure gran quantitat de "pixallits" o dents de lleó, que donen una tonalitat groga com es pot veure en la fotografia inferior. Tot plegat, un bon regal per a la vista!