Mosaicultures internacionals

Avui, el nostre darrer dia al Quebec, hem visitat de nou el Jardí Botànic de Mont-real, per tal de veure l'exposició internacional de mosaicultures. Aquesta exposició feia 10 anys que no es feia a Mont-real, pel que hem estat de sort de poder-la veure en la nostra estada ja que havíem vist com la preparaven en la nostra anterior visita i ja llavors ens havia semblat que seria una mostra espectacular. En l'exposció internacioanl de mosaicultures hi ha 49 obres de dimensions més o menys grans (algunes feien més de 15 metres d'alçada), sobre el tema "Terra d'Esperança" fetes per artistes provinents de 25 països diferents. La veritat és que és una exposició increïblement bonica i original. Algunes de les obres que més ens han agradat, les podeu veure en les fotografies que adjuntem i que si hi cliqueu a sobre es faran més grans i les podreu apreciar millor. La superior esquerra és una obra xinesa que representa la història de la noia de les grues del cap vermell. La central esquerra és un homenatge a la Mare Terra, feta per artistes quebequesos de Mont-real, igual que la inferior esquerra que és un impressionant arbre d'ocells i que, en si mateixa, és tota una obra d'enginyeria per la dificultat de la seva execució. La superior dreta també és una estructura xinesa que representa l'au fènix. Finalment, hi afegim a   la dreta inferior l'obra feta per artistes en representació de la ciutat de Barcelona, que és la salamandra de Gaudí, imitant la que es pot veure al Parc Güell. Les quatre primeres són, per nosaltres, les obres més grans i impressionants que es poden veure. Ara bé, totes les obres, grans o petites, tenen el seu encant. La quantitat de plantes que hi havia en cada una de les obres era molt gran, la qual cosa implica moltíssima feina de preparació. En alguns casos, on es donava aquesta informació es parlava de més de 16.000 plantes. Ara bé, no només la preparació implica molta feina, ja que l'exposició dura uns 3 mesos, pel que cal un manteniment important per tal que les obres estiguin bé en tot moment. De fet, avui hem pogut veure com feien part del mateniment (tallar, treure flors o plantes seques, regar) en algunes de les escultures. Aquestes són les nostres impressions, que escrivim des de l'aeroport Pierre-Elliot Trudeau de Mont-real, a punt d'embarcar per retornar a Catalunya després de poc més d'un any al Quebec.

Poble de Mont-Tremblant

El Mont-Tremblant és una muntanya de 968 metres d'alçada que els algonquins anomenaven Manitou Soutana (que significa muntanya dels esperits o del diable) perquè s'hi sentien sorolls i tremolors. Posteriorment, el nom va evolucionar cap a Montagne Tremblante per acabar finalment com a Mont-Tremblant. A la falda del Mont-Tremblant, hi ha el municipi homònim de Mont-Tremblant, que compta amb diversos nuclis ja que es va constituir l'any 2000 per fusió de diverses viles. Aquest matí, de tornada cap a Mont-real per emprendre demà el nostre retorn a Catalunya, ens hem aturat al nucli del poble de Mont-Tremblant (Mont-Tremblant village), que és una zona eminentment turística en la que hi ha una important estació d'esquí i un casino. Els carrers d'aquest nucli estan molt cuidats i estan plens de botigues, restaurants i hotels. Nosaltres hem pujat fins la part superior del poble amb el remuntador mecànic gratuït que podeu veure en la primera imatge. Des d'allà es pot pujar al Mont-Tremblant amb un telecabina panoràmic o bé, com hem fet nosaltres ja que anàvem amb nens, pujar un tram amb un telecadira i baixar amb una espècie de karts. Podeu veure una panoràmica d'aquest telecadira i el punt de descens amb karts, amb el poble i el llac Tremblant al fons, en la segona fotografia. Certament es pot dir que tot aquest nucli està molt arreglat i preparat per acollir els molts turistes que s'hi acosten. A nosaltres, però, tot això ens sembla massa artificial i preferim molt més visitar els parcs naturals, com el Parc Nacional del Mont-Tremblant que vam visitar ahir i que es troba ben aprop.

Parc Nacional del Mont-Tremblant

Avui hem visitat el Parc Nacional del Mont-Tremblant, que es troba a 145 quilòmetres al nord-oest de Mont-real, a la regió de les Laurentides. El del Mont-Tremblant és el parc natural més antic del Quebec, creat el 1895 i, amb 1510 quilòmetres quadrats, és un dels més extensos del Quebec. En aquest parc hi ha 6 rius, més de 400 llacs i diverses muntanyes de la cadena muntanyosa de les Laurentides, que s'estén des d'Ontàrio fins a Labrador. Nosaltres ens hem limitat a visitar el sector del parc que correspon a la vall del riu Diable. Hem pujat fins a La Roche, seguint un camí d'una hora de pujada que venç un desnivell de 230 metres. A La Roche hi ha un mirador des del qual es pot contemplar una vista panoràmica del Mont-Tremblant i del llac Monroe, una part de la qual us mostrem en la primera fotografia. Després, hem fet un parell de camins curts per veure les cascades del Diable i de les Croches. A més de caminar i d'anar amb canoa pels molts llacs que hi ha, una de les activitats típiques a fer en aquest parc natural és pujar per la via ferrada a la paret rocosa de la Vache Noire, però amb els nens no ens ha semblat el més adequat de fer. Dels molts animals que hi ha en parc, avui només hem pogut veure un cèrvol que ens ha mirat encuriosit, com podeu veure en la segona fotografia. Ha estat una bon comiat dels parcs naturals del Quebec. De fet, avui deu ser el dia dels cèrvols, ja que només llevar-nos, al pati dels apartaments on ens estem, ja ens ha vingut a visitar un cèrvol que devia estar força acostumat a la presència humana, ja que hi ha estat força estona.

Àrea de servei Madrid

A la sortida 202 de l'autovia 20 que va de Mont-real a la ciutat de Quebec per la riba est del riu Saint-Laurent, s'hi troba l'àrea de servei Madrid 2.0, just a meitat del camí entre les dues ciutats. Aquesta àrea de servei, situada al terme municipal de Saint Léonard d'Aston, té la seva història que justifica el nom que té. L'any 1956 s'hi va construir el restaurant Moulin Rouge, el qual més endavant, es va ampliar amb una sala de ball. L'any 1967 un incendi va destruir completament el local. El propietari d'aleshores el va reconstruir però va adoptar un estil espanyol i el va rebatejar com a Le Madrid. Més endavant, l'any 1987, l'establiment, a punt de fer fallida, va ser adquirit per un nou propietari que li va donar un tomb i, com a reclam, hi va situar una col·lecció de camions monstre (monster truck, en anglès) que va ampliar l'any 1993, després de l'èxit de la pel·lícula Jurassic Park, amb una de dinosaures gegants. Després de ser adquirit per una empresa immobiliària, l'any 2011 es va demolir i es va construir un nou edifici amb una benzinera, una botiga i dues cadenes de restauració i el va rebatejar amb el nom més actual de Madrid 2.0. A nosaltres aquesta àrea ens ve de pas quan anem de Sherbrooke a la ciutat de Quebec i, mal ens pesi, també hi hem fet parada algunes vegades per menjar-hi alguna cosa ràpida i entretenir-nos mirant  els dinosaures.

Mont Saint-Joseph de Carleton-sur-Mer

El nostre darrer dia a la Gaspésie vam fer nit al poble de Carleton-sur-Mer. L'elecció d'aquest lloc va ser accidental, ja que ens anava bé com a final d'etapa tenint en compte la distància que volíem recórrer i també perquè hi vam trobar una habitació d'hotel disponible. Carleton-sur-Mer és un poble de  prop de 4000 habitants situat a la zona sud de la Gaspésie, a la badia dels Chaleurs. Tota aquesta zona és d'aigües més càlides i la costa, en la que hi abunden les albuferes, és menys escarpada que en la zona nord. La principal atracció de Carleton - a banda de les platges (quasi totes de pedres) que, pel que vam anar veient, no estaven tan concorregudes com algunes platges de llacs a les que havíem anat - és el mont Saint-Joseph. De fet, aquest és el segon mont Saint-Joseph que coneixem al Quebec, ja que també havíem pujat a un altre muntanya amb el mateix nom situada al Parc Nacional del Mont-Mégantic. El mont Saint-Joseph de Carleton-sur-Mer té una alçada de 555 metres. Dalt del cim hi ha un oratori, una sala d'exposicions i diversos miradors de la badia dels Chaleurs, amb la costa de Nova Brunswick al fons, i també de les muntanyes interiors en les que hi ha un parc eòlic, els quals abunden força en la ventosa Gaspésie. Això sí, com que a la Gaspésie s'ha de pagar per tot (fins i tot per caminar per alguns camins), quan s'arriba al cim amb cotxe fan pagar entrada.

Parc aquàtic de Bromont

Després de tants dies de fer recorreguts llargs amb el cotxe, avui hem cregut que ens aniria bé - sobre tot als nens - un dia més relaxat. Per això hem anat a Bromont, a 78 quilòmetres a l'oest de Sherbrooke. Allà hi ha una estació d'esquí, inaugurada l'any 1964, aprofitant la presència dels  monts Brome (de 553 metres d'alçada), Spruce (de 365 m) i Pic du Chevreuil (de 423 metres). Evidentment, no hi hem anat a esquiar sinó al parc aquàtic que, a l'estiu, ocupa part de les instal·lacions de l'estació d'esquí. Per tant, hem passat el dia baixant per tobogans d'aigua i banyant-nos en piscines, amb o sense onades. Podeu veure una visió general del parc aquàtic en la primera fotografia. Per rematar-ho, hem fet una de les atraccions que consistia en pujar amb el telecadira i baixar després amb un trineu adaptat per circular per un tobogan, com podeu veure en la segona fotografia, presa durant el descens. Val a dir que aquesta darrera atracció ha tingut força èxit ja que l'hem haguda de repetir. I si no hagués estat ja l'hora de marxar, segurament hi haguessim pujat alguna vegada més.

Parc Nacional del Jacques-Cartier

El nom de Jacques-Cartier (1491-1557), el descobridor europeu del Quebec - on va arribar l'any 1534 a la badia del Chaleur, a la Gaspésie - és omnipresent al Quebec. En quasi totes les poblacions hi ha un parc o un carrer o una plaça amb el seu nom. La segona muntanya més alta del Quebec - ubicada al Parc Nacional de la Gaspésie - també es diu Jacques Cartier. I hi ha també un riu de 161 quilòmetres de longitud, que neix al llac Jacques-Cartier, ubicat a la zona de les Laurentides, i desemboca al riu Saint-Laurent prop de la ciutat de Quebec. Precisament, part de la vall glacial del riu Jacques-Cartier forma part del Parc Nacional del (riu) Jacques-Cartier, que es troba a 40 quilòmetres al nord de la ciutat de Quebec, i que avui hem visitat. Nosaltres hem fet una petita excursió per una camí de 4 quilòmetres que va resseguint un rierol amb salts d'aigua fins al cim d'un turó des del qual es contemplen els cims del costat est de la vall. Però el que val la pena és anar recorrent el camí de 33 quilòmetres que va seguint la vall aigües amunt. Us mostrem dues imatges de dues zones del parc. Hi ha molts punts on aturar-se i fer excursions més llargues ja sigui a peu o, ara a l'estiu, amb canoa. De fet, hem vist molta gent que baixava aigües avall amb canoes i caiacs. Nosaltres, degut a la manca d'informació per part del guia que ens ha atès al centre de serveis del parc, ens hem quedat amb les ganes de poder fer un descens d'un tram del riu amb una canoa, com la que es pot observar en la primera fotografia, presa al mig de la vall, a la zona del Pont-Blanc. Per cert, en aquest parc és on hem notat una major presència d'insectes, els quals són molt abundants al Quebec degut a la gran quantitat de rius, llacs i estanys.

Parc Nacional de Miguasha

Aquest matí ens hem arribat al Parc Nacional de Miguasha, situat a Nouvelle, al sud de la Gaspésie. El Parc Nacional de Miguasha va ser declarat Patrimoni mundial per la UNESCO l'any 1999 degut a la seva riquesa en fòssils de peixos, plantes i invertebrats, alguns dels quals són de fa 380 milions d'anys. De fet, com que avui plovia, no hem recorregut cap camí i ens hem limitat a visitar el museu d'història natural que hi ha al parc, i pel qual s'ha de pagar una entrada addicional. En aquest museu hem pogut admirar multitud de fòssils, alguns dels quals de grans dimensions. Tots aquests fòssils formen part d'una exposició permanent que contextualitza la seva formació amb l'evolució geològica i biològica de la Terra. Hi hem trobat també una exposició temporal adreçada als nens i dedicada als minerals, però sobre tot a l'amiant, dels quals el Canadà i el Quebec són uns dels principals productors. La veritat és que hem hagut de fer una visita ràpida ja que avui havíem de recórrer cap a 575 quilòmetres i no volíem endaderrir-nos excessivament. Tot i això, és una parada que val la pena fer-la.

Bioparc de Bonaventure

Avui hem continuat el nostre viatge per la Gaspésie i hem recorregut bona part de la Badia dels Chaleurs, al sud de la qual hi ha la província canadenca de Nova Brunswick. Com que anàvem amb nens, hem decidit visitar el Bioparc de la Gaspésie que està ubicat a la població de Bonaventure. El Bioparc és una espècie de zoològic en el que hi ha fauna de la Gaspésie. El Bioparc està dividit en els 5 principals ecosistemes que es troben a la Gaspésie: la badia, l'albufera, el riu, el bosc i la tundra. Els animals que hi ha són ocells aquàtics, mussols, un pigarg americà o àliga marina de cap blanc (foto esquerra superior), llúdries, foques comunes, ossos rentadors, porcs espins, guineus vermelles (foto esquerra inferior), coiots, mofetes, pumes, linxs, cérvols de Virgínia, rens (foto esquerra central), ants (foto dreta superior), llops i ossos negres (foto dreta central). Les instal·lacions es completen amb una zona amb animals de granja i també amb un insectari. La visita està bé per poder veure alguna de les espècies que se'ns havien resistit i no havíem pogut contemplar i també per observar millor els ants i els ossos negres que havíem vist de lluny en el nostre recorregut per la Gaspésie. Hi havia també alguns treballadors del parc que explicaven alguna característica dels animals quan els donaven menjar o en unes zones destinades a descobrir altres aspectes dels animals. Un dels que més ens ha agradat ha estat el de les diferents petjades i femtes de cabres, cèrvols i ants (foto dreta inferior). De fet, hem pogut confirmar que unes femtes que havíem vist al Parc Nacional de la Gaspésie eren d'ants. Després de fer la visita amb calma i contentar els nostres fills, hem continuat fent el que més ens agrada: anar descobrint aquesta zona, força diferent de la resta de la Gaspésie que havíem visitat fins ara, però també molt bonica.

Parc Nacional de l'Illa Bonaventure i del Rocher-Percé

Avui hem visitat el Parc Nacional de l'illa Bonaventure i del Rocher-Percé. Per veure el Rocher-Percé d'aprop i arribar a l'illa Bonaventure, cal agafar un vaixell. Hi ha tres companyies a Percé que ofereixen aquest servei, que inclou comentaris d'un guia del parc. Totes tres tenen el mateix preu i el mateix horari, de manera que no cal perdre gaire temps en escollir amb quina empresa es viatjarà. Tot i que veure el Rocher-Percé des del mar i donant-li la volta és interessant per a contemplar millor aquesta meravella geològica, la visita a l'illa Bonaventure val més la pena. En aquesta illa, situada a 3,5 quilòmetres de Percé i amb 5 quilòmetres quadrats de superfície, hi ha més de 600 espècies vegetals però és coneguda sobretot perquè és un important refugi d'ocells migratoris. Abans d'arribar a l'illa, el vaixell recorre el seu perímetre, cosa que ens ha permès observar foques grises i també diferents punts de nidificació d'aus a les roques, com podeu veure en la primera fotografia. El moll per als vaixells està a l'extrem oest de l'illa i hi ha diferents camins per anar a la punta est, la Pointe-à-Margauix. Avui, però, degut al risc extrem d'incendi que hi ha, només hi havia un camí obert. A la Pointe-à-Margauix hi ha, a l'estiu, una colònia de mascarells comuns (Morus bassanus), que en francès es coneixen com a fous de Bassan i en anglès Northern gannets. El mascarell comú és l'ocell aquàtic més gran d'Amèrica del Nord i, per pescar, fa descensos des de 30 metres per sobre el mar i és capaç de submergir-se fins a 15 metres. Podeu veure en la segona fotografia la gran quantitat d'ocells que hi ha (al voltant de 50.000 parelles) que vénen a reproduir-se aquí, malgrat degut al canvi climàtic en els darrers anys la població ha disminuït. En aquests moments, ja es podien veure algunes cries, mentre que altres encara estaven covant els ous. Una guia del parc ens ha explicat les principals característiques i pautes de comportament d'aquesta espècie. A la tornada, a Percé, hi ha el museu del parc, amb exposicions sobre el passat bacallaner d'aquesta població i també sobre la geologia, flora i fauna del Rocher-Percé i de l'illa Bonaventure.

Percé

Avui hem continuat el nostre viatge per la Gaspésie seguint la carretera 132 que va vorejant la costa per anar de Gaspé fins a Percé. Com que només havíem de recórrer una seixantena de quilòmetres, ha estat un dia força relaxat. A més, com que el temps acompanyava, ens hem pogut aturar en una platja i fer una petita remullada. A l'aigua no hi hem estat gaire ja que l'aigua del Golf del Saint-Laurent està una mica freda. Per això, hem estat pràcticament els únics - de la poca concurrència que hi havia a la platja de Belle-Anse quan hi hem fet parada - que ens hem atrevit a banyar-nos. Després, hem arribat a la petita població de Percé, on ens hi estarem dos dies. El nom de Percé ve de l'illa que hi ha al davant, que Samuel de Champlain la va rebatejar el 1603 com a isle percée que vol dir illa foradada (anteriorment Jacques Cartier havia anomenat  aquesta zona Cap-de-Pratto, en honor de l'italià Alberto de Pratto, membre de la seva tripulació). Us mostrem dues vistes diferents de l'illa (també anomenada Rocher) Percé. En la primera, s'hi pot veure el forat i, en la segona, s'hi veu part del poble de Percé amb la que, antigament, estava unida per un tram de massís que es va enfonsar. Si bé la vila de Percé va ser un gran centre pesquer als segles XVII i XVIII, actualment és una població eminentment turística, sobretot pel Rocher i l'illa Bonaventure, que formen part d'un parc nacional que demà, si tot va bé, visitarem. 

Ruta dels fars i Parc Nacional de Forillon

Avui hem anat seguint la carretera 132 - que va vorejant l'estuari del riu Saint-Laurent, primer, i el golf de Saint-Laurent, més endavant -des de Sainte-Anne-des-Monts fins a Gaspé. En total, han estat al voltant d'uns 218 quilòmetres -  des del Parc Nacional de la Gaspésie on hem fet nit - i unes 4 hores de viatge, degut, en part, als nombrosos trams en obres que hi havia i en la que hi havia circulació alterna. De tota manera, el paisatge que es veu val la pena. Seguint aquest itinerari es fa part de la ruta dels fars, els quals són nombrosos en aquesta zona degut a la costa escarpada que hi ha. A la població de La Martre és on hem fet una aturada més llarga per a seguir la visita comentada del far que hi ha, que és caracteritza, a més del seu color vermell, com podeu comprovar en la primera fotografia, per ser l'únic far de fusta que encara està en servei al Quebec. Aquest far va ser construït l'any 1906 en substitució d'un altre construït l'any 1876. El far fa 17 metres d'alçada i els 12 primers tenen uns pilars inclinats de fusta cada un dels quals és una sola peça. Més endavant, abans d'arribar a Gaspé, hem visitat el Parc Nacional de Forillon. Aquest parc, propietat del Govern del Canadà, està situat en el Golf de Saint-Laurent i ocupa la part nord de la Badia de Gaspé. Al sector nord del parc, el Cap Bon-Ami, que podeu veure en la segona imatge, és espectacular. A més, hi ha molts ocells, com el corb marí que fa els nius a les parets escarpades dels cingles, i també és fàcil veure-hi animals marins. Tot i que hi hem vist foques, avui no hem tingut sort i no hem avistat cap balena, cosa que es veu que succeeix amb freqüència. Al sector sud del parc hi ha diversos edificis ambientats d'època per reflectir com era la vida dels pescadors de la zona al segle XIX. A nosaltres, però, ens han agradat més les vistes que hi ha sobre la Badia de Gaspé des dels diferents miradors que hi ha, com podeu veure en la darrera fotografia. La sorpresa ens l'hem enduda quan hem agafat el cotxe després de veure el sector d'Anse-aux-Amérindiens i hem vist que un petit ós negre creuava la carretera dos cotxes davant del nostre. Malauradament, no hem estat a temps de fotografiar-lo. De fet, els ocupants del primer vehicle amb prou feines l'han pogut fotografiar. Això sí, molt amablement, ens han ensenyat la fotografia que han fet per comprovar que, efectivament, havíem vist un ós.

Parc Nacional de la Gaspésie

Avui hem visitat el Parc Nacional de la Gaspésie. Aquest parc, comparat amb els que havíem visitat fins ara, és molt muntanyós i ens ha recordat una mica el nostre Pirineu. De fet, la segona muntanya més alta del Quebec, el Mont Jacques Cartier (1270 m), es troba en aquest parc i és l’únic lloc del Quebec on es poden observar els rens. Nosaltres, però, no hi hem pujat sinó que hem fet una muntanya més baixa i amb un camí més curt i més adequat per a tots nosaltres, el Mont Ernest-Laforce (820 m). El cim del mont Ernest-Laforce té l’avantatge, a més, com podeu comprovar en la primera fotografia,  que permet contemplar moltes altres muntanyes ja que, a més del Mont Jacques-Cartier, s’hi veuen el Mont-Albert (1088 m), el Mont-Xalibu (1140 m), el Mont Joseph-Fortin (1140 m) i el Mont Richardson (1180 m), entre  d’altres. Durant la baixada, fins i tot hem tingut l’oportunitat de veure la femella d'ant que estava menjant que apareix, mig camuflada, en la segona fotografia.  Hem tingut sort ja que, tot i que a la zona del Mont Ernest-Laforce és freqüent veure’n, la calor que feia avui (amb temperatures màximes de 30ºC) no afavoria precisament que poguéssim veure aquests animals. També hem caminat fins al Llac dels Americans, que podeu veure en la tercera imatge, on hi hem vist moltes truites d’arc iris i cap grossos, com els que es veuen en la quarta fotografia. També hem fet una caminadeta per la zona més baixa de les muntanyes, per anar al mirador de La Lucarne i a les cascades de Santa Anna.

De camí cap a la Gaspésie

Avui hem començat un periple d’uns dies per la Gaspésie, que és la peninsula situada a l’est de l’estuari del riu Saint-Laurent. El nom de Gaspésie prové del mot Gaspé, el qual a la seva vegada deriva del terme micmac Gespeg que vol dir “fi de les terres”. Seria, per tant, l’equivalent al Finisterre de la peninsula ibèrica. Abans d’arribar pròpiament a la Gaspésie ens hem aturat a un parell de llocs a la zona del Baix Saint Laurent. Un d’ells, el Parc Nacional de Bic, que és un lloc on es poden observar foques, entre d'altres animals. Quan hi hem passat, però, la marea estava baixa, com podeu veure en la fotografia superior esquerra, i no n’hem vista ni una. Una mica més endavant, al sector de Pointe-au-Père de Rimouski hem visitat el submarí Onondaga, l’únic submarí amb l’interior visitable al Canadà i del qual us mostrem la panoràmica exterior en la fotografia inferior esquerra. Ha estat bé fer la visita audioguiada que ensenya les particularitats de la vida a bord del submarí i algunes curiositats d’aquest submarí que va estar en servei entre els anys 1967 i 2000. A la tarda, hem visitat els jardins de Métis, a la població de Grand-Métis, ja a la regió de la Gaspésie. En aquests jardins, creats per Elsie Redford entre 1926 i 1958, es mostren més de 3000 espècies i varietats de plantes en 15 jardins diferents, alguns dels quals molt exhuberants, com podeu veure en la fotografia superior dereta. A més, fins a finals de setembre s’hi celebra la 14a edició del Festival Internacional de Jardins, amb creacions contemporànies i molt suggerents, com la que es pot observar en la fotografia inferior dreta.

Parc de les cascades de Waterville

Al municipi de Waterville, on residim aquests dies, hi ha 5 parcs municipals. Un d'ells és del de Bellevue, en el que hi havíem patinat l'hivern. Un altre és el parc de les cascades, que també hem anat a veure. La veritat és que, amb aquest nom, esperavem trobar alguna cascada però únicament s'hi pot veure el salt d'aigua provocat per la presa de Waterville, la qual s'utilitza per a captar aigua. Aquesta presa va ser construïda el 1978 i té una longitud de 68 metres i una alçada de 7 metres. La presa de Waterville està sobre el riu Coaticook. El nom Coaticook prové del mot abenaki Koatikeku que significa "riu de la terra de pins". El riu Coaticook, neix a l'estany Norton (situat al municipi de Norton, a l'estat nordamericà de Vermont) i, després d'uns 56 quilòmetres, desemboca, en el terme municipal de Waterville, al riu Massawippi, el qual, a la seva vegada, neix al Llac Massawippi dins el terme de la població de North Hatley. Més endavant, a Lennoxville, el riu Massawippi conflueix en el riu Saint-François.

Catedral de Sherbrooke

La basílica-catedral Saint-Michel de Sherbrooke - seu de l'arxidiòcesi catòlica de Sherbrooke - és l'edifici que sobresurt del centre de la ciutat, com podeu veure en la fotografia superior. La catedral actual es va construir al costat del penya-segat de Saint-Michel, en el mateix lloc on s'hi havia edificat una primera catedral l'any 1854, la qual es va enderrocar el 1914. La construcció de la nova catedral, amb planta de creu llatina, va començar l'any següent, seguint el projecte de l'arquitecte quebequès Louis-Napoléon Audet (1881-1971). L'any 1917 va finalitzar la primera fase de les obres, les quals, per manca de finançament, van patir diferents interrupcions fins que, finalment, l'any 1957 es van poder completar majoritàriament. Tot i això, encara manca executar dues torres que figuraven en el projecte original. Nosaltres avui, per primera vegada i mig per casualitat, hi hem pogut entrar. Aquesta catedral únicament és oberta en hores de culte la major part de l'any però de mig juny a mig agost està oberta cinc dies a la setmana per poder-la visitar. L'interior, com podeu veure en la fotografia inferior, és d'estil gòtic i hi destaquen els 105 vitralls que li donen molta lluminositat.

Lloc històric Louis-S.-Saint-Laurent

Avui al matí ens hem arribat a Compton, un poble situat a uns 20 quilòmetres al sud de Sherbrooke, a visitar el lloc històric Louis-Stephen Saint-Laurent, que és un museu dedicat a qui fou el 12è Primer Ministre del Canadà entre 1948 i 1957 i que va néixer en aquesta població el 1892. El lloc històric està ubicat a la casa i a la botiga que tenien els Saint-Laurent. De fet, el principal atractiu és la visita a la botiga de primers de segle XX que va ser propietat del seu pare i, posteriorment, del seu germà. A la botiga ens han explicat els productes que s'hi venien (aliments, vestits, objectes per a la llar i molts d'altres) i les característiques de la vida d'aleshores. Com que anàvem amb nens, els han vestit d'època i els han donat una llibreta per anar fent diverses activitats durant la visita com trobar determinats objectes i identificar olors. De fet, ens han dit que ho hem estrenat, ja que hem estat els primers visitants amb nens de la temporada que en aquest lloc és curta, ja que va de l'1 de juliol al 29 de setembre. Al museu es mostra també un audiovisual que repassa la vida d'aquest polític des que va néixer fins que va morir a la ciutat de Quebec l'any 1973.  Finalment, es fa una visita guiada a la casa familiar, en la que, a més d'explicar altres detalls de la vida de Louis-S. Saint-Laurent, es comenten també diferents aspectes de la vida quotidiana de finals del segle XIX i primers del segle XX. La visita acaba als jardins de la mansió on els nens hi fan la darrera activitat: jugar a criquet. I, perquè quedi constància que els nens ha fet totes les activitats, al final els donen una medalla i un diploma.

Granges

A l'Estrie, que és la zona del Quebec on residim, hi ha força activitat ramadera, per la qual cosa és fàcil veure-hi granges. Aquí les granges tenen un aspecte particular, diferent del que estem acostumats a veure a Catalunya. Destaquen les sitges, que són molt altes i tenen la part de dalt arrodonida. Les naus són també molt més grans i tenen també la teulada amb un forma més arrodonida. Suposem que una de les raons és la neu que s'acumula a l'hivern, ja que d'aquesta manera difícilment quedaran gruixos importants a les teulades. A més, com es pot veure a la fotografia de l'esquerra, moltes tenen una cinta transportadora exterior que permet pujar, a la part superior de la granja, palla, alfals o altre tipus de menjar per als animals, on s'hi emmagatzema. Al costat de les granges, hi ha les cases on hi viuen els grangers i, en general, totes les granges estan separades bastant entre elles mitjançant grans extensions, ja sigui de pastures o de camps de cultiu.