Cançó per celebrar els aniversaris

Al Quebec, com a la resta del món, també es canta una cançó per a celebrar els aniversaris. La diferència és que al Quebec aquesta cançó no és, majoritàriament, l'adaptació del Happy birthday (que aquí s'anomena Bonne fête à toi!) sinó Gens du pays del cantautor Gilles Vigneault, qui va comptar amb col·laboració de Gaston Rochon per a la música. Aquesta cançó es va estrenar el 24 de juny de 1975, dins del marc de la Festa Nacional del Quebec, precisament amb la intenció de que fos la canço típica per celebrar els aniversaris al Quebec i així diferenciar-se de la cultura anglòfona predominant a Amèrica del Nord. Si teniu curiositat com va ser el moment de la presentació pública de Gens du pays, podeu veure'l en el següent vídeo:

Posteriorment, Gens du pays va ser adoptada pels sobiranistes quebequesos i va tenir un paper important durant la campanya electoral del primer referèndum sobre la independència del Quebec que es va celebrar l'any 1980. Actualment, es considera Gens du pays com l'himne no oficial del Quebec  ja que, sorprenentment, el Quebec no té, encara, himne oficial. Quan se celebra un aniversari, es canvia la lletra de la tornada de la cançó que diu Gens du pays c'est votre tour de vous laisser parler d'amour per un Mon cher ami (o bé ma chère amie) c'est à ton tour de te laisser parler d'amour (que ve a dir benvolgut/benvolguda amiga és el torn en què et toca parlar d'amor). Durant aquest any al Quebec hem vist moltes vegades cantar aquesta canço a algú que fa anys en un restaurant o en algun altre lloc públic. Llavors, la resta de la gent present se suma a la felicitació ja sigui cantant o bé aplaudint al final. 

L'Acàdia

En la nostra ruta de fa uns dies per la zona sud de la Gaspésie - la badia dels Chaleurs - i també quan, de tornada, vam passar per la província de Nova Brunswick, ens va sorprendre veure la bandera de l'Acàdia, que podeu veure en la fotografia presa al port de la població quebequesa de Bonaventure. Aquesta senyera, adoptada l'any 1884, és la bandera tricolor de França a la que hi ha afegida una estrella daurada, l'Stella Maris, símbol de la patrona dels acadians, la Verge Maria. L'Acàdia va ser una colònia creada pels francesos l'any 1604 a la zona atlàntica de l'actual Canadà i de l'estat nordamericà de Maine, quatre anys abans que Samuel de Champlain establís la primera colònia permanent a l'actual Quebec. L'Acàdia abasta el nord i l'est de Nova Brunswick i poblacions aïllades de l'Illa del Príncep Eduard, Nova Escòcia i Terra Nova i Labrador. L'any 1713, amb la signatura del Tractat d'Utrech, França va cedir l'Acàdia a la Gran Bretanya. Més endavant, l'any 1755, el governador anglès Charles Lawrence va decretar la deportació dels acadians, els quals conservaven majoritàriament la llengua francesa i la religió catòlica. Del 1755 al 1762, més de 10000 acadians van ser enviats a altres colònies britàniques d'Amèrica o van ser retornats a Europa, però molts van morir en aquest èxode. La deportació va finalitzar quan Gran Bretanya va vèncer França i es va signar el tractat de París el 1763 que permetia als acadians mantenir la seva religió i els reconeixia el dret a la propietat i a la igualtat comercial. Llavors, es va permetre als acadians restablir-se a la zona original, però sempre de forma dispersa per no crear nuclis importants de població francòfona. Molts, però, van marxar a l'actual estat nordamericà de Louisiana i altres, força menys, al Quebec. Amb tanta història al darrere, no és d'estranyar que hi hagi diversos monuments i museus dedicats a recordar la història dels acadians. Malauradament, nosaltres no vam tenir temps per a visitar-los ja que, a l'anar amb nens, vam optar per fer altres activitats.

Percé

Avui hem continuat el nostre viatge per la Gaspésie seguint la carretera 132 que va vorejant la costa per anar de Gaspé fins a Percé. Com que només havíem de recórrer una seixantena de quilòmetres, ha estat un dia força relaxat. A més, com que el temps acompanyava, ens hem pogut aturar en una platja i fer una petita remullada. A l'aigua no hi hem estat gaire ja que l'aigua del Golf del Saint-Laurent està una mica freda. Per això, hem estat pràcticament els únics - de la poca concurrència que hi havia a la platja de Belle-Anse quan hi hem fet parada - que ens hem atrevit a banyar-nos. Després, hem arribat a la petita població de Percé, on ens hi estarem dos dies. El nom de Percé ve de l'illa que hi ha al davant, que Samuel de Champlain la va rebatejar el 1603 com a isle percée que vol dir illa foradada (anteriorment Jacques Cartier havia anomenat  aquesta zona Cap-de-Pratto, en honor de l'italià Alberto de Pratto, membre de la seva tripulació). Us mostrem dues vistes diferents de l'illa (també anomenada Rocher) Percé. En la primera, s'hi pot veure el forat i, en la segona, s'hi veu part del poble de Percé amb la que, antigament, estava unida per un tram de massís que es va enfonsar. Si bé la vila de Percé va ser un gran centre pesquer als segles XVII i XVIII, actualment és una població eminentment turística, sobretot pel Rocher i l'illa Bonaventure, que formen part d'un parc nacional que demà, si tot va bé, visitarem. 

Catedral de Sherbrooke

La basílica-catedral Saint-Michel de Sherbrooke - seu de l'arxidiòcesi catòlica de Sherbrooke - és l'edifici que sobresurt del centre de la ciutat, com podeu veure en la fotografia superior. La catedral actual es va construir al costat del penya-segat de Saint-Michel, en el mateix lloc on s'hi havia edificat una primera catedral l'any 1854, la qual es va enderrocar el 1914. La construcció de la nova catedral, amb planta de creu llatina, va començar l'any següent, seguint el projecte de l'arquitecte quebequès Louis-Napoléon Audet (1881-1971). L'any 1917 va finalitzar la primera fase de les obres, les quals, per manca de finançament, van patir diferents interrupcions fins que, finalment, l'any 1957 es van poder completar majoritàriament. Tot i això, encara manca executar dues torres que figuraven en el projecte original. Nosaltres avui, per primera vegada i mig per casualitat, hi hem pogut entrar. Aquesta catedral únicament és oberta en hores de culte la major part de l'any però de mig juny a mig agost està oberta cinc dies a la setmana per poder-la visitar. L'interior, com podeu veure en la fotografia inferior, és d'estil gòtic i hi destaquen els 105 vitralls que li donen molta lluminositat.

Lloc històric Louis-S.-Saint-Laurent

Avui al matí ens hem arribat a Compton, un poble situat a uns 20 quilòmetres al sud de Sherbrooke, a visitar el lloc històric Louis-Stephen Saint-Laurent, que és un museu dedicat a qui fou el 12è Primer Ministre del Canadà entre 1948 i 1957 i que va néixer en aquesta població el 1892. El lloc històric està ubicat a la casa i a la botiga que tenien els Saint-Laurent. De fet, el principal atractiu és la visita a la botiga de primers de segle XX que va ser propietat del seu pare i, posteriorment, del seu germà. A la botiga ens han explicat els productes que s'hi venien (aliments, vestits, objectes per a la llar i molts d'altres) i les característiques de la vida d'aleshores. Com que anàvem amb nens, els han vestit d'època i els han donat una llibreta per anar fent diverses activitats durant la visita com trobar determinats objectes i identificar olors. De fet, ens han dit que ho hem estrenat, ja que hem estat els primers visitants amb nens de la temporada que en aquest lloc és curta, ja que va de l'1 de juliol al 29 de setembre. Al museu es mostra també un audiovisual que repassa la vida d'aquest polític des que va néixer fins que va morir a la ciutat de Quebec l'any 1973.  Finalment, es fa una visita guiada a la casa familiar, en la que, a més d'explicar altres detalls de la vida de Louis-S. Saint-Laurent, es comenten també diferents aspectes de la vida quotidiana de finals del segle XIX i primers del segle XX. La visita acaba als jardins de la mansió on els nens hi fan la darrera activitat: jugar a criquet. I, perquè quedi constància que els nens ha fet totes les activitats, al final els donen una medalla i un diploma.

Celebració del Dia del Canadà a Hatley

Avui, dia 1 de juliol, és festiu perquè és la festa nacional del Canadà (que aquí s'anomena Canada Day en anglès o Fête du Canada en francès), en commemoració de la unió de tres colònies britàniques en un nou país anomenat Canadà l'1 de juliol de 1867, ara fa 146 anys. Al Quebec, aquesta diada no se celebra tant com la festa nacional del Quebec que es va escaure tot just fa una setmana. De fet, molta gent aprofita aquest dia festiu per fer els canvis de domicili provocats per la finalització dels contractes de lloguer. Per això, al Quebec, aquest dia té el nom alternatiu de Fête de déménagament o festa de la mudança. 

Nosaltres avui hem anat a la celebració que es feia a Hatley, que és una de les principals de la regió de l'Estrie, on vivim. Enguany s'hi celebra la 105a edició de la Festa del Dia del Canadà (des que aquesta festivitat es va establir oficialment el 1879, fa 134 anys). Aquest dia la petita població de Hatley, de 750 habitants, multiplica exponencialment la seva població ja que s'hi concentren molts visitants, bàsicament anglòfons, i la bandera del Canadà és present a tot arreu. La principal activitat ha estat una desfilada amb veterans, diverses carrosses, carruatges estirats per cavalls, cotxes d'època, tractors d'època i, per acabar, una banda de música tocant des de dalt d'un camió de bombers. A més, hi havia inflables per als més petits, fira d'artesans, passejades en carreta, cursa de carretons i, per acabar, un castell de focs artificials. Nosaltres, però, únicament hem vist la desfilada i la part de jocs infantils.

Dia de mudances

El dia 30 de juny acaben la majoria dels contractes de lloguer d'habitatges al Quebec. Aquest fet implica que, si és el cas, toca fer mudança. I, això, és el que precisament hem hagut de fer nosaltres avui ja que, tot i que vam arribar a mitjans de juliol de l'any passat, no ens van fer un contracte per un any complet sinó fins el 30 de juny. Segons una enquesta, al voltant del 10% dels quebequesos canviaran d'habitatge de lloguer aquests dies, si bé majoritàriament les mudances es fan el dia 1 de juliol. Per això, avui a Sherbrooke hi havia molt moviment de cotxes amb remolcs i camions de mudances, el que permetia distingir clarament a qui li tocava canviar-se d'apartament i a qui no. La part negativa és que, amb tanta demanda concentrada en uns pocs dies, el preu de lloguer de camions i furgonetes és molt més car aquest cap de setmana. 

El fet que ens finalitzés el contracte de lloguer a final de mes ens suposava un problema important ja que trobar un pis moblat és difícil, i per mig mes - que és el temps que ens queda de treball - encara més. Per sort, una companya de feina està just ara dues setmanes de vacances i ens ha deixat molt generosament la seva casa. Un gran detall!. Així que avui ens hem traslladat d'habitatge i de població, i hem deixat la ciutat Sherbrooke per anar a Waterville, una població d'uns 2000 habitants situada 18 quilòmetres al sud d'on fins ara vivíem, i que ja havíem visitat en més d'una ocasió. Afortunadament també, com que no havíem de traginar mobles, no hem hagut de llogar vehicles per encabir-hi les nostres coses, però amb el nostre cotxe ple de gom a gom (podeu veure el maleter a la fotografia) i amb el d'una altra amiga que ens ha vingut a ajudar, hem fet com molts altres quebequesos i hem canviat d'habitatge. 

Carrer d'Anna Maria Valls

Un dia ens va sorprendre trobar-nos al districte de Rock Forest de Sherbrooke el carrer d'Anna Maria Valls, com podeu veure en la fotografia. Vam pensar de seguida que devia ser algú amb origen o ascendència catalana. Els senyals dels carrers indiquen una mínima biografia de la persona a qui està dedicat el carrer, però l'Ajuntament té un fitxa, consultable per internet, amb informació més extensa de la toponímia urbana. Anant a consultar aquesta font, hem sabut que, efectivament, Anna Maria Valls va néixer a Catalunya el 1787, si bé no sabem exactament on. Més endavant, el 1811, es va casar a Maó amb William Bowman Felton, un oficial anglès amb qui el 1815 es va instal·lar a la granja Beldivere, situada a prop de Sherbrooke. El nom d'aquesta propietat va variar lleugerament fins a Beldévère, que actualment dóna nom a un dels principals carrers de Sherbrooke, la rue Beldévère. Anna Maria Valls va ser la mare de 12 fills. La família era benestant ja que Felton va poder comprar moltes més terres i es va convertir en l'home més influent de Sherbrooke d'aquella època. L'any 1837 Anna Maria Valls va enviudar i l'any següent va vendre la seva propietat a una empresa. Més endavant, va promoure la construcció del primer convent del cantó d'Ascot. Valls va morir l'any 1875. Cent trenta-vuit anys després, uns altres catalans hem sabut de la seva existència.

Festa Nacional del Quebec

El 24 de juny se celebra la Festa Nacional del Quebec. Fa 179 anys, l'any 1834, el periodista Ludger Duvernay va organitzar un banquet per celebrar la festa de Sant Joan, tradicional a França però que a Quebec s'havia deixat de celebrar. A partir de llavors, es va anar estenent aquesta celebració. El 1977 el govern quebequès la va declarar Festa Nacional del Quebec i dia festiu. Actualment, amb motiu de la Festa Nacional es programen multitud de celebracions, tant la vigília com el mateix dia 24, a moltes viles i ciutats del Quebec. Enguany, el lema de la festa ha estat Le Québec en nous. D'hier à demain (El Quebec en nosaltres. D'ahir a demà).

Nosaltres vam anar ahir a la festa principal de la regió de l'Estrie, que se celebrava al Parc Jacques Cartier, al costat oest del Llac de les Nacions de Sherbrooke. Tot i que tota la tarda s'hi feien activitats infantils, hi vam anar una mica abans de les 20 h. A aquella hora començaven un concert del cantautor Alexandre Belliard i de les cantants Émile Lévesque, Valérie Lussier i Jacynthe Véronneau, les quals s'han fet populars a l'aparèixer en diferents concursos televisius. Durant el concert, els artistes anaven reivindicant el fet de cantar en francès. A la zona del públic hi havia molta presència de la bandera del Quebec, ja fos en forma de senyera o com a part de la vestimenta o maquillatge. Quan el concert va acabar, hi va haver un parlament patriòtic, en el que també es feia incís en la identitat diferenciada del Quebec i en la voluntat de mantenir les seves tradicions i la seva llengua. Després, hi va haver un espectacle piromusical, amb la Lluna plena com element afegit. Al finalitzar el castell de focs, es va encendre una foguera, el feu de joie, semblant a les nostres fogueres de Sant Joan. Tot i que la festa continuava amb un altre espectacle musical, nosaltres vam marxar. Quan vam arribar a casa, encara vam sentir esclatar algun coet d'altres festes que es feien en altres zones de la ciutat. I és que aquí, La Fête National (també coneguda com La Saint-Jean) és festa grossa.

La gran recompensa

Fa un mes us vam explicar la campanya aixeca't i mou-te! (Lève-toi et bouge!). Doncs bé, l'escola a la que van els nostres fills ha estat la que obtingut més cubs per realitzar activitat física de la regió de l'Estrie, on vivim. Com a premi, els alumnes de 1r a 6è, entre els quals hi ha la nostra filla gran, poden anar avui i demà a la Gran Recompensa (La Grande Récompense) amb totes les despeses pagades. La Grande Récompense és una festa, bastant mediàtica, que es fa a l'Estadi Olímpic de Mont-real, on avui hi dormiran uns 4200 alumnes i els 800 adults voluntaris que els acompanyen, provinents de les escoles del Quebec, Ontàrio i Nova Escòcia, que enguany han guanyat aquest concurs. Demà al matí, aniran al parc d'atraccions de La Ronde i després al Parc Jean-Drapeau, tots dos situats a l'illa Sainte-Hélène, a Mont-real. Els alumnes de maternal no poden anar-hi però, en compensació, l'organització de la campanya dóna 12 dòlars per nen i, a la nostra escola, dimarts vinent faran un dinar amb pizza i diverses activitats. Com us podeu imaginar, és una gran mobilització de nens. Cada escola porta un color identificatiu - en el nostre cas, el rosa - que els alumnes han de portar (si és possible) a les samarretes i als diferents braçalets i etiquetes que es posen (vegeu fotografia de la dreta). A més, per cada 5 estudiants hi pot anar 1 mestre/mestra o 1 pare/mare com a acompanyant. Com que hi havia molts pares disposats a anar-hi, a l'escola van fer una selecció i a nosaltres no ens va tocar. En total, a la nostra escola han emplenat 4 autobusos escolars que podeu veure com s'anaven carregant a la fotografia de l'esquerra. A més, com que aquests autobusos no tenen maleter (excepte els que s'utilitzen per a desplaçar els equips esportius) han hagut de llogar un camió per portar l'equipatge dels 177 alumnes i 36 acompanyant que s'han desplaçat a Mont-real.

Demà al matí als alumnes de primària que assisteixen a la Grande Récompense s'hi afegiran els 2300 del repte Pierre Lavoie per a estudiants de secundària, que consisteix en fer una cursa de relleus entre la ciutat de Quebec i Mont-real durant 24 hores i que finalitzarà al Parc Jean-Drapeau. A més, també hi arribaran els més de 1000 ciclistes que participen en la 5a edició de Le 1000 km, en la que els participants recorren 1000 quilòmetres del dia 14 de juny fins al 16. Totes aquestes activitats estan impulsades per Pierre Lavoie, un personatge molt reconegut al Quebec. Pierre Lavoie (1963) és un triatleta que ha participat i ha guanyat diverses edicions de l'Ironman (amb rècord del món inclòs l'any 2005), tot i que fins poc abans no feia esport i era fumador. Pierre Lavoie també és valorat per la seva lluita contra l'acidosi làctica, malaltia que va portar a la mort dos dels seus fills.

Regals per al dia del pare

El tercer diumenge de juny se celebra, tant al Canadà com a pràcticament tots els països americans, el dia del pare. A nivell mundial, tot i que la data d'aquesta celebració varia en funció de cada país, la majoria el celebra el mes de juny i són ben pocs els que, com Catalunya, el commemoren el 19 de març, dia de Sant Josep. Amb motiu del dia del pare avui els nostres fills han portat de l'escola les targetes de felicitació i algun petit detall que us mostrem a la fotografia. Pel que veiem, el dia del pare es planteja com el dia de la mare: bàsicament com una festa comercial que serveix per vendre aparells electrònics i eines de bricolatge i de jardineria, ja que, com que comença a fer bo, és l'època d'arreglar les cases i els jardins perquè llueixin durant l'estiu.

Torre de l'Estadi Olímpic de Mont-real

La torre de l'Estadi Olímpic de Mont-real, de 175 m d'alçada i amb angles d'inclinació d'entre 23º i 63º, és la torre inclinada més alta del món. En la fotografia podeu veure l'aspecte que tenia fa uns dies. Tant la torre com l'Estadi Olímpic són obra de l'arquitecte francès Roger Taillibert (1926). La complexitat de la construcció i diversos problemes tècnics i laborals van provocar que en el moment de la inauguració dels Jocs Olímpics de Mont-real, el 17 de juliol de 1976, ni la torre ni l'estadi estiguessin completament acabats. De fet, no es van completar fins el 1987. El cost d'execució de totes les instal·lacions olímpiques va ser molt superior al valor pressupostat i no es va acabar de pagar fins el maig de 2006 i gràcies als fumadors quebequesos, els quals van veure gravat el tabac amb una taxa del 19% destinada a cobrir el deute. Actualment, el cost de manteniment de la torre és elevat ja que han anat sorgint problemes en aquesta edificació. Dalt de la torre hi ha un mirador amb el que es puja amb un funicular, amb parets de vidre, que segueix un dels costats de la torre. Aquest funicular és l'únic del món que ascendeix per una estructura corbada i que és capaç de transportar fins a 76 persones per viatge. Aquesta vegada no hi vam pujar perquè no hi havia bona visibilitat, però diuen que en dies clars es pot contemplar el que hi ha a 80 quilòmetres de distància. El que sí que podem assegurar és que la vista superior de la zona olímpica i, especialment del Biodôme, és espectacular.

Dia de l'amistat a Lennoxville

Avui se celebra la 24a edició del Dia de l'Amistat a Lennoxville, que ve a ser l'equivalent a la festa major d'aquesta antiga vila, que  actualment és un dels districtes de la ciutat de Sherbrooke. Per això, avui es realitzen multitud d'activitats com venda de llibres, fira d'artesans, exposicions d'art, vendes de garatge, tómbola benèfica, primera banyada a la piscina pública del districte (el temps avui és inestable però tot i així hi ha hagut valents que s'han llençat a l'aigua que, per cert, ha d'estar molt freda) i focs d'artifici. Nosaltres hem anat a veure la desfilada que feien aquest matí. Aquesta és la tercera desfilada d'aquest tipus que veiem (després de la del Pare Noel i la de Sant Patrici) i totes estan tallades pel mateix patró: una successió de vehicles i petites comparses circulant, i repartiment de llaminadures i anuncis comercials. Avui, però, hi havia també vehicles d'època i esportius i també uns veterans tiraven salves. En acabat, ens hem arribat al pati de l'escola on van els nostres fills - que, com la resta de zones de joc escolars, és un parc públic fora de l'horari lectiu - on hi havia inflables i altres activitats infantils. També hi havia una petita granja en la que els nens podien tocar i alimentar els animals (pollets, aneguets, conillets, cabres, llames, porquets i gallines, entre d'altres). De fet, és com totes les festes per a nens que es fan per aquí, ja sigui estiu o hivern, amb la diferència que ara s'hi està força millor a fora, tot i que el temps porta dies fent la guitza.

Basílica de Notre-Dame de Mont-real

Avui hem visitat l'interior de la Basílica de Notre-Dame de Mont-real, situada al barri vell de la ciutat, el Vieux-Montréal. Aquesta església es va construir el segle XIX per a substituir una església del segle XVII que havia quedat petita. L'arquitecte James O'Donnell (1774-1830), un protestant d'origen irlandès de Nova York, va projectar aquesta basílica catòlica i va dirigir les obres de la nau principal, d'estil neogòtic, entre 1824 i 1829. Abans de morir, O'Donnell es va convertir al catolicisme i va poder ser enterrat dins la Basílica. L'arquitecte montrealenc d'origen anglès John Ostell (1813-1892) va dirigir la construcció dels dos campanars de la basílica, a semblança dels que té Notre-Dame de París. En la fotografia superior podeu veure una vista interior de la basílica, que es caracteritza perquè tot l'interior és de fusta i pel color blau que hi predomina. La Basílica de Notre-Dame no té planta de creu llatina sinó un únic cos, però té dos pisos en els que també hi poden seure feligresos. Per això té una capacitat de fins a 3000 persones. Les celebracions com batejos i casaments a la que no hi ha d'assitir tanta gent es realitzen a la capella del Sagrat Cor, obra dels arquitectes Maurice Perrault (1857-1909) i Albert Mesnard (1847-1909), que es va inaugurar l'any 1891. L'any 1978 un incendi provocat la va destruir. L'any 1982 va finalitzar la reconstrucció, obra de l'estudi Jodoin, Lamarre, Pratt i Associats i que combina molt bé la reproducció de peces originals amb nous elements, com es pot veure en la segona fotografia.

Dia de la mare

El dia de la mare se celebra en diferents dates segons als països. Així com a Catalunya es va celebrar el primer diumenge de maig, al Quebec té lloc el segon diumenge de maig, o sigui, avui. Per això, els nens han portat diferents manualitats que han preparat a l'escola per aquesta diada i que podeu veure a la fotografia. Per la resta, i a l'igual que a Catalunya, és una festa molt comercial ja que a tots els comerços s'hi poden veure diferents tipus de regals i descomptes especials per a celebrar aquest dia. Nosaltres prescindim completament de la part comercial, però aprofitem l'avinentesa per felicitar a totes les mares. 

Central hidroelèctrica Frontenac

El 10 i l'11 de maig se celebra la 8a edició de les 24 hores de ciència al Quebec. Entre les activitats d'aquesta iniciativa dedicada a la divulgació de la ciència hi ha la visita a la central hidroelèctrica Frontenac, situada al curs del riu Magog al centre de Sherbrooke. Aquesta central, de la qual us mostrem una panoràmica a la fotografia esquerra superior, va ser inaugurada el 1888 i és la més antiga del Quebec que encara continua en servei. En la central hi ha una exposició en la que es mostren els principis de generació de l'electricitat i la història d'aquesta central. També s'ensenya d'una manera molt original i entenedora per als nens (amb un tobogan i les pales de la turbina, com podeu veure en la fotografia dreta superior) com es genera el corrent elèctric en una central hidroelèctrica a partir de l'aigua que, des d'una presa, es fa passar per la turbina acoblada a un alternador. Avui també hi hem pogut fer un taller de creació de l'electroimant que us ensenyem en la fotografia dreta inferior. I per últim, hem pogut veure les turbines que estan en servei i que, juntament amb les altres de les 8 centrals de la companyia municipal Hydro-Sherbrooke, generen el 5% de l'electricitat que consumeixen els abonats d'aquesta empresa. L'energia elèctrica necessària restant, s'adquireix a l'empresa pública Hydro-Quebec (aquí totes les companyies elèctriques són públiques), que és la primera productora mundial d'energia hidroelèctrica. I és que al Quebec tenen la sort de tenir molta aigua als rius i de poder-la aprofitar.

Campanya aixeca't i mou-te!

Del 29 d'abril al 27 de maig té lloc la cinquena campanya Lève-toi et bouge! (aixeca't i mou-te!). El repte que es planteja és fer el màxim d'activitat física per obtenir la màxima quantitat possible de cubs d'energia. Cada cub d'energia equival a 15 minuts d'activitat física. Els nens han portat de l'escola un carnet - del qual us ensenyem la portada - en el que han d'anotar, per a cada setmana de vigència de la campanya, l'activitat física que han fet, fora de l'escola, la gent que hi ha participat i el nombre de cubs obtinguts. Perquè els cubs siguin vàlids, el nen ha de participar en l'activitat física, tot i que també ho poden fer altres membres de la família. Aquesta campanya és una altra de les que es fan per promoure l'activitat física entre els nens, com la de saltar a corda per al cor que va tenir lloc la setmana passada i una altra que es va fer durant l'hivern amb activitats que es podien fer amb la neu i el gel.

Producció del xarop d'erable

Entre finals d'hivern i principis de primavera és el període en el que es recull l'aigua d'erable amb la que s'elabora el xarop d'erable, És el que es coneix com la temporada dels sucres (saison o temps des sucres). El Quebec, amb un 74% de la producció mundial i un 90% de la producció canadenca, n'és el principal productor. 

Abans que arribi l'hivern, els erables acumulen midó, principalment a les arrels. A les acaballes de l'hivern, quan a la nit glaça però de dia les temperatures comencen a ser positives, el midó acumulat a les arrels es transforma en sucres que van pujant pel xilema de l'arbre per a subministrar l'energia necessària per a reactivar el metabolisme de l'erable després de l'hivern. Aquest liquid, que és bàsicament aigua amb un contingut de sucres entre el 2 i el 3%, rep el nom d'aigua d'erable i és diferent de la saba, que començarà a circular més endavant. Degut les variacions de temperatura entre la nit i el dia, l'aigua d'erable flueix. Per això, es fan forats a l'escorça per on surt aquesta aigua d'erable. Llavors, és només qüestió de recollir aquesta aigua. Aquesta recollida es pot fer en galledes (que és el sistema més tradicional i que us mostrem en la fotografia de l'esquerra) o bé mitjançant canonades, com us ensenyem en la fotografia de la dreta, per les quals aquest fluid es desplaça directament fins al local de les cabanes de sucre on es processarà. Aquest segon sistema fa que el bosc es vegi ple de canonades de diferent gruix L'aigua d'erable s'obté d'arbres que tenen un diàmetre del tronc de 20 cm com a mínim. Normalment, han de transcórrer 40 anys abans de que l'erable arribi a aquest gruix. Per sort per als productors, els erables poden produir fins als 300 anys.

Una vegada recollida l'aigua d'erable, es bull en uns evaporadors (us en mostrem un en la fotografia inferior dreta) per a concentrar-la i obtenir així el xarop d'erable. Solen ser necessaris entre 35  i 40 litres d'aigua d'erable per obtenir 1 litre de xarop. Segons la seva qualitat, el xarop obtingut es classifica en 5 categories diferents. Per si això no fos poc, si el xarop es bull més s'obtenen altres productes com el sucre d'erable, la mantega d'erable o el líquid per fer la tira d'erable. Per tant, igual com amb el porc, els quebequesos treuen de l'erable tot el suc possible.

Dinar a una cabana de sucre

Avui hem anat a una cabana de sucre amb uns amics. A les cabanes de sucre, situades enmig dels boscos d'erables, s'elaboren els productes derivats de l'erable. Ara que és l'època de la collita, n'hi ha que tenen un restaurant en el que serveixen  els  plats típics en els que s'utilitza el xarop d'erable.  Ja havíem comentat que, a la feina, havíem fet un dinar d'aquest tipus. Avui el menú ha estat pràcticament el mateix que vam fer aquell dia, tot i que per al nostre gust, la qualitat inferior. De tota manera, aquesta és una activitat típica dels quebequesos per aquesta època i ha estat bé veure-ho. Allà on hem anat hi havia un menjador, una part del qual es veu en la fotografia, en el que avui s'hi han entaulat unes 150 persones. El dinar estava amenitzat per un cantat que s'acompanyava amb una guitarra i una harmònica i que cantava cançons típiques quebequeses, però, com que nosaltres estavem una mica lluny, gairebé no el sentíem pel soroll que hi havia. Aquí la gent arriba, paga, menja i marxa. Nosaltres som pràcticament els únics que hem fet una mica de sobretaula, però sembla que no és habitual. En aquesta cabana també es podia veure com feien el xarop d'erable, però avui no ho tenien funcionant ja que, segons ens han dit, com que la caldera es troba al costat del menjador llavors fa massa calor.

Ringuette

Avui la nostra filla gran ha practicat un esport nou per a ella: la ringuette, en francès, o la ringette, en anglès. La federació quebequesa d'aquest esport promou sessions gratuïtes d'una hora per ensenyar com funciona i com a reclam per a formar equips per al proper curs. Com que avui hi havia programada una jornada d'aquestes a la pista interior de gel de la Universitat Bishop's, al districte de Lennoxville de Sherbrooke, hi hem anat. La ringuette és un esport que es va inventar l'any 1963 a la província d'Ontàrio i, des d'allà, es va estendre al Quebec i a la resta del Canadà. Aquest és un esport bàsicament femení en el que amb pals rectes es fa moure una anella de cautxú blau, com us mostrem en la fotografia de l'esquerra. Es formen equips de cinc jugadores més una portera i, durant les dues parts de quinze minuts que hi ha en un partit, han d'intentar marcar gols introduint l'anella en la porteria. Tot i que també s'hi juga en altres països, la ringuette és un esport que es practica fonamentalment al Canadà. De fet, la ringuette és una altra variant de l'hoquei sobre gel com el broomball que els nostres fills també van tenir ocasió de practicar.