Avui, el nostre darrer dia al Quebec, hem visitat de nou el Jardí Botànic de Mont-real, per tal de veure l'exposició internacional de mosaicultures. Aquesta exposició feia 10 anys que no es feia a Mont-real, pel que hem estat de sort de poder-la veure en la nostra estada ja que havíem vist com la preparaven en la nostra anterior visita i ja llavors ens havia semblat que seria una mostra espectacular. En l'exposció internacioanl de mosaicultures hi ha 49 obres de dimensions més o menys grans (algunes feien més de 15 metres d'alçada), sobre el tema "Terra d'Esperança" fetes per artistes provinents de 25 països diferents. La veritat és que és una exposició increïblement bonica i original. Algunes de les obres que més ens han agradat, les podeu veure en les fotografies que adjuntem i que si hi cliqueu a sobre es faran més grans i les podreu apreciar millor. La superior esquerra és una obra xinesa que representa la història de la noia de les grues del cap vermell. La central esquerra és un homenatge a la Mare Terra, feta per artistes quebequesos de Mont-real, igual que la inferior esquerra que és un impressionant arbre d'ocells i que, en si mateixa, és tota una obra d'enginyeria per la dificultat de la seva execució. La superior dreta també és una estructura xinesa que representa l'au fènix. Finalment, hi afegim a la dreta inferior l'obra feta per artistes en representació de la ciutat de Barcelona, que és la salamandra de Gaudí, imitant la que es pot veure al Parc Güell. Les quatre primeres són, per nosaltres, les obres més grans i impressionants que es poden veure. Ara bé, totes les obres, grans o petites, tenen el seu encant. La quantitat de plantes que hi havia en cada una de les obres era molt gran, la qual cosa implica moltíssima feina de preparació. En alguns casos, on es donava aquesta informació es parlava de més de 16.000 plantes. Ara bé, no només la preparació implica molta feina, ja que l'exposició dura uns 3 mesos, pel que cal un manteniment important per tal que les obres estiguin bé en tot moment. De fet, avui hem pogut veure com feien part del mateniment (tallar, treure flors o plantes seques, regar) en algunes de les escultures. Aquestes són les nostres impressions, que escrivim des de l'aeroport Pierre-Elliot Trudeau de Mont-real, a punt d'embarcar per retornar a Catalunya després de poc més d'un any al Quebec.
Al Quebec, com a la resta del món, també es canta una cançó per a celebrar els aniversaris. La diferència és que al Quebec aquesta cançó no és, majoritàriament, l'adaptació del Happy birthday (que aquí s'anomena Bonne fête à toi!) sinó Gens du pays del cantautor Gilles Vigneault, qui va comptar amb col·laboració de Gaston Rochon per a la música. Aquesta cançó es va estrenar el 24 de juny de 1975, dins del marc de la Festa Nacional del Quebec, precisament amb la intenció de que fos la canço típica per celebrar els aniversaris al Quebec i així diferenciar-se de la cultura anglòfona predominant a Amèrica del Nord. Si teniu curiositat com va ser el moment de la presentació pública de Gens du pays, podeu veure'l en el següent vídeo:
El Mont-Tremblant és una muntanya de 968 metres d'alçada que els algonquins anomenaven Manitou Soutana (que significa muntanya dels esperits o del diable) perquè s'hi sentien sorolls i tremolors. Posteriorment, el nom va evolucionar cap a Montagne Tremblante per acabar finalment com a Mont-Tremblant. A la falda del Mont-Tremblant, hi ha el municipi homònim de Mont-Tremblant, que compta amb diversos nuclis ja que es va constituir l'any 2000 per fusió de diverses viles. Aquest matí, de tornada cap a Mont-real per emprendre demà el nostre retorn a Catalunya, ens hem aturat al nucli del poble de Mont-Tremblant (Mont-Tremblant village), que és una zona eminentment turística en la que hi ha una important estació d'esquí i un casino. Els carrers d'aquest nucli estan molt cuidats i estan plens de botigues, restaurants i hotels. Nosaltres hem pujat fins la part superior del poble amb el remuntador mecànic gratuït que podeu veure en la primera imatge. Des d'allà es pot pujar al Mont-Tremblant amb un telecabina panoràmic o bé, com hem fet nosaltres ja que anàvem amb nens, pujar un tram amb un telecadira i baixar amb una espècie de karts. Podeu veure una panoràmica d'aquest telecadira i el punt de descens amb karts, amb el poble i el llac Tremblant al fons, en la segona fotografia. Certament es pot dir que tot aquest nucli està molt arreglat i preparat per acollir els molts turistes que s'hi acosten. A nosaltres, però, tot això ens sembla massa artificial i preferim molt més visitar els parcs naturals, com el Parc Nacional del Mont-Tremblant que vam visitar ahir i que es troba ben aprop.
Avui hem visitat el Parc Nacional del Mont-Tremblant, que es troba a 145 quilòmetres al nord-oest de Mont-real, a la regió de les Laurentides. El del Mont-Tremblant és el parc natural més antic del Quebec, creat el 1895 i, amb 1510 quilòmetres quadrats, és un dels més extensos del Quebec. En aquest parc hi ha 6 rius, més de 400 llacs i diverses muntanyes de la cadena muntanyosa de les Laurentides, que s'estén des d'Ontàrio fins a Labrador. Nosaltres ens hem limitat a visitar el sector del parc que correspon a la vall del riu Diable. Hem pujat fins a La Roche, seguint un camí d'una hora de pujada que venç un desnivell de 230 metres. A La Roche hi ha un mirador des del qual es pot contemplar una vista panoràmica del Mont-Tremblant i del llac Monroe, una part de la qual us mostrem en la primera fotografia. Després, hem fet un parell de camins curts per veure les cascades del Diable i de les Croches. A més de caminar i d'anar amb canoa pels molts llacs que hi ha, una de les activitats típiques a fer en aquest parc natural és pujar per la via ferrada a la paret rocosa de la Vache Noire, però amb els nens no ens ha semblat el més adequat de fer. Dels molts animals que hi ha en parc, avui només hem pogut veure un cèrvol que ens ha mirat encuriosit, com podeu veure en la segona fotografia. Ha estat una bon comiat dels parcs naturals del Quebec. De fet, avui deu ser el dia dels cèrvols, ja que només llevar-nos, al pati dels apartaments on ens estem, ja ens ha vingut a visitar un cèrvol que devia estar força acostumat a la presència humana, ja que hi ha estat força estona.
A la sortida 202 de l'autovia 20 que va de Mont-real a la ciutat de Quebec per la riba est del riu Saint-Laurent, s'hi troba l'àrea de servei Madrid 2.0, just a meitat del camí entre les dues ciutats. Aquesta àrea de servei, situada al terme municipal de Saint Léonard d'Aston, té la seva història que justifica el nom que té. L'any 1956 s'hi va construir el restaurant Moulin Rouge, el qual més endavant, es va ampliar amb una sala de ball. L'any 1967 un incendi va destruir completament el local. El propietari d'aleshores el va reconstruir però va adoptar un estil espanyol i el va rebatejar com a Le Madrid. Més endavant, l'any 1987, l'establiment, a punt de fer fallida, va ser adquirit per un nou propietari que li va donar un tomb i, com a reclam, hi va situar una col·lecció de camions monstre (monster truck, en anglès) que va ampliar l'any 1993, després de l'èxit de la pel·lícula Jurassic Park, amb una de dinosaures gegants. Després de ser adquirit per una empresa immobiliària, l'any 2011 es va demolir i es va construir un nou edifici amb una benzinera, una botiga i dues cadenes de restauració i el va rebatejar amb el nom més actual de Madrid 2.0. A nosaltres aquesta àrea ens ve de pas quan anem de Sherbrooke a la ciutat de Quebec i, mal ens pesi, també hi hem fet parada algunes vegades per menjar-hi alguna cosa ràpida i entretenir-nos mirant els dinosaures.
Avui, de tornada cap a Kansas City, hem visitat el Museu Sternberg d'història natural, situat a Hays, a 175 quilòmetres a l'est de Colby. Aquest museu, que pertany a la Universitat de l'Estat de Kansas Fort Hays, porta el nom Sternberg en honor dels membres d'aquesta família que es van dedicar a la recerca de fòssils, molts dels quals formen part de la col·lecció del museu. La peça més espectacular del museu és el fòssil (trobat l'any 1952 a Kansas) d'un peix que es va menjar un altre peix just abans de morir (fotografia superior). Aquest fòssil, que podeu veure en la fotografia superior, té unes dimensions espectaculars ja que el peix gran, de l'espècie Xiphactinus, fa 3,5 metres de llarg i el petit, de l'espècie Gillicus, 1,5 metres. Molts dels fòssils del museu, inclòs l'anterior, daten del període cretaci (entre 66 i 145 milions d'anys enrere) quan la zona de les grans planes dels Estats Units era un mar tropical on hi vivien grans peixos i rèptils, entre d'altres animals. El museu es completa amb reproduccions animades de diferents animals prehistòrics, sobretot dinosaures (fotografia central), tot i que es veu que Kansas no és una zona en la que hi habitessin. També hem pogut visitar una exposició temporal molt interessant sobre els tipus de serp de cascavell amb diferents nivells de verinor que es troben als Estats Units. I, com molts d'aquests museus amb un alt percentatge de visitants infantils, hi havia un espai on els nens podien desenterrar fòssils de la sorra (fotografia inferior), un taller on els mostraven el procés de restauració d'un ullal de mamut i tot un espai amb diverses parts d'animals, col·leccions d'insectes i llibres per descobrir. De fet, quan hem sortit, alguns ja deien que, de grans, volien dedicar-se a trobar i desenterrar fòssils.
Els diferents Estats dels Estats Units s'organitzen en comtats. Colby pertany al comtat de Thomas, anomenat així en honor al general George Henry Thomas (1816-1870), un heroi de la batalla de Chickamauga (1863) de la guerra de secessió nordamericana. Un dels edificis més emblemàtics d'aquesta ciutat i del comtat són els jutjats - atesa la importància del món judicial en la societat estadounidenca -, que podeu veure en la primera fotografia. Es tracta d'un edifici d'estil romànic richardsonià construït entre 1906 i 1907 seguint el projecte de l'arquitecte James C. Holland. 
També hem tingut una estona per anar al parc Fike, el qual es va començar a arranjar també cap el 1907. Actualment aquest parc de 4 hectàrees de superfície compta amb la gran estructura per a jocs infantils que podeu veure a la imatge inferior esquerra. Com a curiositat, s'hi troba també, com podeu observar en la fotografia de la dreta, una rèplica - a petita escala - de la famosa estàtua de la Llibertat de Nova York, donada per un particular. 
Tal com vam comentar ahir, hi ha 2 ciutats anomandes Kansas City: la situada a l'extrem oest de l'estat de Missouri, al comtat de Jackson, i la situada a l'extrem est de l'estat de Kansas, al comtat de Wyandotte. Des de la confluència dels rius Missouri i Kansas (Punt Kaw) i cap al nord, el riu Missouri fa de separació de les dues ciutats. La ciutat de l'estat de Missouri és més de tres vegades més gran que la de l'estat Kansas i es va fundar uns anys abans. Kansas City, Missouri, també és coneguda com la ciutat de les fonts. Una curiositat és que l'any 1922 es va construir una zona comercial i residencial anomenada Country Club Plaza que està inspirada en la ciutat de Sevilla. En ella s'hi pot trobar, com podeu comprovar en la fotografia, una rèplica de la Giralda, que fa 39,6 m d'alçada i en la que hi ha un centre comercial i un restaurant. Segurament per això, Kansas City, Missouri, i Sevilla es van agermanar a finals de la dècada dels 60. De fet, i en correspondència, un dels principals carrers de la capital andalusa és l'avinguda de Kansas City. 
El nostre darrer dia a la Gaspésie vam fer nit al poble de Carleton-sur-Mer. L'elecció d'aquest lloc va ser accidental, ja que ens anava bé com a final d'etapa tenint en compte la distància que volíem recórrer i també perquè hi vam trobar una habitació d'hotel disponible. Carleton-sur-Mer és un poble de prop de 4000 habitants situat a la zona sud de la Gaspésie, a la badia dels Chaleurs. Tota aquesta zona és d'aigües més càlides i la costa, en la que hi abunden les albuferes, és menys escarpada que en la zona nord. La principal atracció de Carleton - a banda de les platges (quasi totes de pedres) que, pel que vam anar veient, no estaven tan concorregudes com algunes platges de llacs a les que havíem anat - és el mont Saint-Joseph. De fet, aquest és el segon mont Saint-Joseph que coneixem al Quebec, ja que també havíem pujat a un altre muntanya amb el mateix nom situada al Parc Nacional del Mont-Mégantic. El mont Saint-Joseph de Carleton-sur-Mer té una alçada de 555 metres. Dalt del cim hi ha un oratori, una sala d'exposicions i diversos miradors de la badia dels Chaleurs, amb la costa de Nova Brunswick al fons, i també de les muntanyes interiors en les que hi ha un parc eòlic, els quals abunden força en la ventosa Gaspésie. Això sí, com que a la Gaspésie s'ha de pagar per tot (fins i tot per caminar per alguns camins), quan s'arriba al cim amb cotxe fan pagar entrada.
Després de tants dies de fer recorreguts llargs amb el cotxe, avui hem cregut que ens aniria bé - sobre tot als nens - un dia més relaxat. Per això hem anat a Bromont, a 78 quilòmetres a l'oest de Sherbrooke. Allà hi ha una estació d'esquí, inaugurada l'any 1964, aprofitant la presència dels monts Brome (de 553 metres d'alçada), Spruce (de 365 m) i Pic du Chevreuil (de 423 metres). Evidentment, no hi hem anat a esquiar sinó al parc aquàtic que, a l'estiu, ocupa part de les instal·lacions de l'estació d'esquí. Per tant, hem passat el dia baixant per tobogans d'aigua i banyant-nos en piscines, amb o sense onades. Podeu veure una visió general del parc aquàtic en la primera fotografia. Per rematar-ho, hem fet una de les atraccions que consistia en pujar amb el telecadira i baixar després amb un trineu adaptat per circular per un tobogan, com podeu veure en la segona fotografia, presa durant el descens. Val a dir que aquesta darrera atracció ha tingut força èxit ja que l'hem haguda de repetir. I si no hagués estat ja l'hora de marxar, segurament hi haguessim pujat alguna vegada més.
El nom de Jacques-Cartier (1491-1557), el descobridor europeu del Quebec - on va arribar l'any 1534 a la badia del Chaleur, a la Gaspésie - és omnipresent al Quebec. En quasi totes les poblacions hi ha un parc o un carrer o una plaça amb el seu nom. La segona muntanya més alta del Quebec - ubicada al Parc Nacional de la Gaspésie - també es diu Jacques Cartier. I hi ha també un riu de 161 quilòmetres de longitud, que neix al llac Jacques-Cartier, ubicat a la zona de les Laurentides, i desemboca al riu Saint-Laurent prop de la ciutat de Quebec. Precisament, part de la vall glacial del riu Jacques-Cartier forma part del Parc Nacional del (riu) Jacques-Cartier, que es troba a 40 quilòmetres al nord de la ciutat de Quebec, i que avui hem visitat. Nosaltres hem fet una petita excursió per una camí de 4 quilòmetres que va resseguint un rierol amb salts d'aigua fins al cim d'un turó des del qual es contemplen els cims del costat est de la vall. Però el que val la pena és anar recorrent el camí de 33 quilòmetres que va seguint la vall aigües amunt. Us mostrem dues imatges de dues zones del parc. Hi ha molts punts on aturar-se i fer excursions més llargues ja sigui a peu o, ara a l'estiu, amb canoa. De fet, hem vist molta gent que baixava aigües avall amb canoes i caiacs. Nosaltres, degut a la manca d'informació per part del guia que ens ha atès al centre de serveis del parc, ens hem quedat amb les ganes de poder fer un descens d'un tram del riu amb una canoa, com la que es pot observar en la primera fotografia, presa al mig de la vall, a la zona del Pont-Blanc. Per cert, en aquest parc és on hem notat una major presència d'insectes, els quals són molt abundants al Quebec degut a la gran quantitat de rius, llacs i estanys.
Aquest matí ens hem arribat al Parc Nacional de Miguasha, situat a Nouvelle, al sud de la Gaspésie. El Parc Nacional de Miguasha va ser declarat Patrimoni mundial per la UNESCO l'any 1999 degut a la seva riquesa en fòssils de peixos, plantes i invertebrats, alguns dels quals són de fa 380 milions d'anys. De fet, com que avui plovia, no hem recorregut cap camí i ens hem limitat a visitar el museu d'història natural que hi ha al parc, i pel qual s'ha de pagar una entrada addicional. En aquest museu hem pogut admirar multitud de fòssils, alguns dels quals de grans dimensions. Tots aquests fòssils formen part d'una exposició permanent que contextualitza la seva formació amb l'evolució geològica i biològica de la Terra. Hi hem trobat també una exposició temporal adreçada als nens i dedicada als minerals, però sobre tot a l'amiant, dels quals el Canadà i el Quebec són uns dels principals productors. La veritat és que hem hagut de fer una visita ràpida ja que avui havíem de recórrer cap a 575 quilòmetres i no volíem endaderrir-nos excessivament. Tot i això, és una parada que val la pena fer-la.
Avui hem continuat el nostre viatge per la Gaspésie i hem recorregut bona part de la Badia dels Chaleurs, al sud de la qual hi ha la província canadenca de Nova Brunswick. Com que anàvem amb nens, hem decidit visitar el Bioparc de la Gaspésie que està ubicat a la població de Bonaventure. El Bioparc és una espècie de zoològic en el que hi ha fauna de la Gaspésie. El Bioparc està dividit en els 5 principals ecosistemes que es troben a la Gaspésie: la badia, l'albufera, el riu, el bosc i la tundra. Els animals que hi ha són ocells aquàtics, mussols, un pigarg americà o àliga marina de cap blanc (foto esquerra superior), llúdries, foques comunes, ossos rentadors, porcs espins, guineus vermelles (foto esquerra inferior), coiots, mofetes, pumes, linxs, cérvols de Virgínia, rens (foto esquerra central), ants (foto dreta superior), llops i ossos negres (foto dreta central). Les instal·lacions es completen amb una zona amb animals de granja i també amb un insectari. La visita està bé per poder veure alguna de les espècies que se'ns havien resistit i no havíem pogut contemplar i també per observar millor els ants i els ossos negres que havíem vist de lluny en el nostre recorregut per la Gaspésie. Hi havia també alguns treballadors del parc que explicaven alguna característica dels animals quan els donaven menjar o en unes zones destinades a descobrir altres aspectes dels animals. Un dels que més ens ha agradat ha estat el de les diferents petjades i femtes de cabres, cèrvols i ants (foto dreta inferior). De fet, hem pogut confirmar que unes femtes que havíem vist al Parc Nacional de la Gaspésie eren d'ants. Després de fer la visita amb calma i contentar els nostres fills, hem continuat fent el que més ens agrada: anar descobrint aquesta zona, força diferent de la resta de la Gaspésie que havíem visitat fins ara, però també molt bonica.
Avui hem anat seguint la carretera 132 - que va vorejant l'estuari del riu Saint-Laurent, primer, i el golf de Saint-Laurent, més endavant -des de Sainte-Anne-des-Monts fins a Gaspé. En total, han estat al voltant d'uns 218 quilòmetres - des del Parc Nacional de la Gaspésie on hem fet nit - i unes 4 hores de viatge, degut, en part, als nombrosos trams en obres que hi havia i en la que hi havia circulació alterna. De tota manera, el paisatge que es veu val la pena. Seguint aquest itinerari es fa part de la ruta dels fars, els quals són nombrosos en aquesta zona degut a la costa escarpada que hi ha. A la població de La Martre és on hem fet una aturada més llarga per a seguir la visita comentada del far que hi ha, que és caracteritza, a més del seu color vermell, com podeu comprovar en la primera fotografia, per ser l'únic far de fusta que encara està en servei al Quebec. Aquest far va ser construït l'any 1906 en substitució d'un altre construït l'any 1876. El far fa 17 metres d'alçada i els 12 primers tenen uns pilars inclinats de fusta cada un dels quals és una sola peça. Més endavant, abans d'arribar a Gaspé, hem visitat el Parc Nacional de Forillon. Aquest parc, propietat del Govern del Canadà, està situat en el Golf de Saint-Laurent i ocupa la part nord de la Badia de Gaspé. Al sector nord del parc, el Cap Bon-Ami, que podeu veure en la segona imatge, és espectacular. A més, hi ha molts ocells, com el corb marí que fa els nius a les parets escarpades dels cingles, i també és fàcil veure-hi animals marins. Tot i que hi hem vist foques, avui no hem tingut sort i no hem avistat cap balena, cosa que es veu que succeeix amb freqüència. Al sector sud del parc hi ha diversos edificis ambientats d'època per reflectir com era la vida dels pescadors de la zona al segle XIX. A nosaltres, però, ens han agradat més les vistes que hi ha sobre la Badia de Gaspé des dels diferents miradors que hi ha, com podeu veure en la darrera fotografia. La sorpresa ens l'hem enduda quan hem agafat el cotxe després de veure el sector d'Anse-aux-Amérindiens i hem vist que un petit ós negre creuava la carretera dos cotxes davant del nostre. Malauradament, no hem estat a temps de fotografiar-lo. De fet, els ocupants del primer vehicle amb prou feines l'han pogut fotografiar. Això sí, molt amablement, ens han ensenyat la fotografia que han fet per comprovar que, efectivament, havíem vist un ós.
